TRES MINUTS AMB LES LECTURES DE DIUMENGE

XXVIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                           (Ez 18, 25-28; Salm 24; Flp2, 1-11; Mateu 21, 28-32)                                                                     Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Joan XXIII, en conversa amb els sacerdots de Roma, els va dir: «Preferisc vore-vos amb les mans brutes que sense mans». Les mans que s’embruten per lluitar per la justícia i curar ferides són signes que el Regne de Déu està entre nosaltres.  El profeta Ezequiel proposa «practicar la rectitud i la justícia», i a aquells que les practiquen se’ls oferix el perdó i el penediment, ja que cap acció, fins i tot aquella que apareix com més justa i desinteressada, està lliure d’una ambigüitat que impedix que algú puga anomenar-se «bo». L’acció per la justícia produïx ferides en qui la practica i, amb molta freqüència, pot causar el contrari del que es proposa. És necessari practicar el penediment i el perdó per reconéixer la culpa i l’ambigüitat de l’acció.

Qui s’acoste a certs llocs on viuen els expulsats i els desheretats en sortirà amb les mans tacades i amb la necessitat de demanar perdó. Unes mans netes són aquelles que mai es van acostar als llocs d’ombra ni van abraçar ningú.

Després de recordar-nos l’estructura de l’acció humana, Pau observa que «no hem d’actuar per rivalitat ni per ostentació, ni per interés». I oferix un esquema teològic per a interpretar la vida i la mort de Jesús de Natzaret en un context filosòfic. En fer-se home, Jesús va acceptar l’ambigüitat pròpia de tot ésser humà: aprén, dubta, s’enfada; fins i tot serà un signe de contradicció, de salvació per a uns i de perdició per a altres. En les primeres comunitats va ser més difícil reconéixer la seua humanitat que la seua divinitat. A la llum de l’encarnació, sense cos i sense història no hi hauria salvació. Quant de mal han fet les espiritualitats cristianes que van proposar la fugida del món com a camí de salvació i van ignorar la corporalitat i la progressivitat de l’acció!

Mateu, partint de l’ensenyament profètic sobre la pràctica de la justícia i de la interpretació de Pau sobre l’encarnació, ho aplica a la seua comunitat, que és judeocristiana. Denuncia l’existència en ella de mestres de la llei que s’ho saben tot i no ho practiquen, de doctors que construïxen sistemes doctrinals però no els traduïxen en obres. I els desafia en la paràbola dels dos germans a qui el pare va enviar  a la vinya: un diu que no hi anirà a treballar, se’n penedix i hi va; l’altre diu que hi va i no ho fa. El primer, amb tots els seus dubtes, és el constructor del Regne. És la pràctica de l’amor, i no les paraules sobre l’amor, la que ens convertix en fills de Déu i germans; es l’acció concreta la que ens fa creients i testimonis.

No ens salva la fe sense obres. El seguiment de Jesús ens porta a implicar-nos en accions necessàries, encara que siga amb la incertesa del primer germà de la paràbola; baixa a l’arena on es troben els conflictes i cura les ferides, encara que quedem ferits. Només l’amor concret necessita del perdó per a imaginar mons possibles. I encara que es cometen molts errors i fins i tot pecats, per a ells existeix el penediment. Aquells que només parlen i trafiquen amb discursos  abstractes ni tan sols necessiten penedir-se.

Qui actua pot equivocar-se i qui només parla ja està equivocat. Si parlem hui de Gaza, de Ceuta, de la corrupció o de la democràcia amenaçada i no fem res, «fins i tot els publicans i les prostitutes aniran per davant en el Regne de Déu».

La saviesa popular resumix aquesta paràbola amb la dita: «A Déu pregant i amb el mall donant». I d’això en saben molt els recaptadors i les prostitutes. I també: «Obres són amors i no bones raons». Conta el papa Francesc que, quan era bisbe de Buenos Aires, se li va acostar un sacerdot per demanar-li consell sobre què podia fer quan els seus companys li retreien que anara amb sotana. Li va respondre que la sotana no importa si eres capaç d’arromangar-te.

Amb Mateu, diuen alguns experts, va nàixer el catolicisme, perquè va traduir els missatges que estaven emmarcats en el món jueu a missatges universals, vàlids per a tots. Jesús arremet contra els qui parlen i no fan, i proposa l’acció com a lloc de salvació.

I si, en la voràgine de l’acció, patim el cansament i la impotència i ens sentim perduts, podem invocar amb el salm de hui que «Déu ens ensenye els seus camins de lliberació i ens recorde amb tendresa».