MORIR AMB LES BOTES POSADES

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Aquests dies hem rebut la notícia de la renúncia d’uns bisbes alemanys a l’exercici del seu ministeri. Segurament és una notícia sorprenent, però més sorprenent és el motiu relatat per un d’ells: amb molta sinceritat i molta humilitat reconeix no poder suportar més la càrrega de responsabilitat que comporta l’exercici del ministeri ni poder respondre a la demanda que s’espera d’ell. Confessa que renuncia per estrés.

L’Església manté estructures molt rígides i, per eixe motiu, intransigents i de vegades tortuoses per als lloms de les persones que han de suportar-les.

Respecte a la clerecia (papa, bisbes, preveres i diaques) el pes moral i espiritual deixat caure sobre els muscles de les persones que exerceixen el ministeri, suposa que són persones súper, que tot ho poden suportar i tot ho poden resistir, de manera que ocasiona, amb massa freqüència, alteracions psicosomàtiques, la major de les vegades emmudides i no tractades per no voler ser infidels a la paraula donada, amb la qual cosa es crea problemes de consciència i desestabilització a l’organisme.

Tothom recorda aquelles imatges del papa Joan Pau II, assegut sense forces, sense poder articular paraula (inclús caient-li la bava), perquè havia de ser fidel a la seua missió fins a la mort. Havia de morir amb les botes posades.

Psicològicament i clínicament parlant, no deixa de ser una barbaritat i un càstig innecessari per a la persona que ha de suportar eixa exigència fora de les seues forces i de les seues possibilitats. I pensar que Déu demana fidelitat fora de les forces de cada persona encara que caiga malalta serà estar presentant un Déu bastant inhumà. Déu no escull extraterrestres sinó persones de carn i ossos, dèbils i limitades i, per això, amb coneixement per saber quan cal passar a un segon lloc i deixar pas a qui estan en plenes facultats. Saber retirar-se també serà un servei per a millorar l’evangelització. La persona cansada i malalta no pot rendir i deixar pas és pensar en el bé dels altres.

El dret canònic parla de l’edat de jubilació (setanta-cinc anys), però sol permet, oficialment, fins als vuitanta anys. Dic oficialment perquè en eixe moment ocorre un exercici molt curiós: si el sacerdot vol continuar, li retira el càrrec de rector o vicari i li atorga el d’adscrit: en la pràctica també deixa que continues exercint sense més alteració. No figura com a rector, això recau sobre una altra persona, però podràs continuar igual que abans.

És moment de plantejar-nos si l’exercici del ministeri ha de ser vitalici. Una cosa és el sagrament de l’ordre i ahí la teologia sacramental dirà que imprimeix caràcter, és a dir, sempre seràs sacerdot i una altra cosa és l’exercici que depèn de la jurisdicció atorgada. El sagrament et consagra sacerdot, però això no significa que sempre estiguem en condicions per a l’exercici. A més, hauríem de revisar quin paper exerceix la comunitat respecte a l’exercici dels ministeris, perquè són les comunitats qui poden acreditar la conveniència o no de la continuïtat o no del rector.

Quan es vol servir als altres, s’ha d’estar en plenitud de facultats i reconèixer, per responsabilitat i respecte, la manca de condicions físiques o mentals.

Necessitem una Església que més enllà del dret canònic, mostre voluntat de repartir responsabilitats, d’acceptar que som humans i no superhumans i, per tant, deixe de carregar, des de la consciència, en el deure del servei si volem un acompanyament, en condicions, a les persones i sense necessitat d’arribar a l’esgotament de les forces del servidor per a aconseguir que eixe acompanyament siga òptim i ple.

Totes les persones no servim per a tot i a mesura que passa el temps podem perdre les facultats per a l’exercici d’una funció; per això, seria convenient que, amb humilitat, ens formaren per a saber retirar-nos a temps per respecte a les persones que es vol servir. És cert que, a la nostra societat, pareix que totes les persones valen per a tot; però la realitat és que no és cert i a l’Església hauríem de congratular-nos que hi haja bisbes dispostos a reconèixer la seua debilitat i la incapacitat a causa del pas del temps. És preferible deixar pas que ser obstacle per a un millor servei a la comunitat.