Advent. Temps d’esperança. Honori Pasqual és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Advent és temps d’esperança, però hi ha motius per a l’esperança? Podem viure esperançats?
Hi ha, a nivell social, molts motius que dificulten l’esperança:
- concentració de la riquesa. i el seu efecte: la immigració massiva.
- estil de vida insostenible ecològicament.
- llei de la força a nivell polític. Gansgterisme polític: el dret internacional, les convencions i les institucions que feien possible el respecte i la convivència internacional, s’esberlen.
- la guerra és l’arma dels poderosos. L’armamentisme va en augment.
A nivell eclesiàstic: no hi ha canvis ni doctrinals ni estructurals significatius.
Tanmateix l’esperança és necessària per a viure. L’esperança forma part de l’ésser humà.
Tot és negatiu? No.
Actualment som més conscients que la societat és la protagonista i el subjecte del canvi. No esperem messies. Som nosaltres els qui hem de forjar una vida millor. En els fets extraordinaris, per exemple en l’episodi de la Dana, i en la vida quotidiana, apareix la dimensió de la solidària, empàtica i compassiva de l’ésser humà.
Altra cosa és la representació política.
A nivell eclesiàstic, ara, a diferència d’altre temps, sabem i volem que l’Església ha de canviar i , canviarà. Primer és la consciència de la necessitat del canvi, després el canvi. L’Esperit ara, a diferència d’èpoques pretèrites, és més present i invocat, i l’Esperit és: gosadia, creativitat, coratge, canvi, força, alegria, etc.
Una metàfora. En dècades passades vivíem amb una mena d’optimisme un poc ingenu. Ara sabem que la història no sempre és lineal, més aviat és dialèctica: avancem, ens aturem, retrocedim (temps actual) i acumulem nou impuls.
Recordem les primaveres verdes del passat. Vivim l’esllanguiment del present (la tardor on les flors desapareixen i les fulles cauen de l’arbre). Tot això fecunda la terra i la prepara per a una nova primavera.
Atesa la consciència global nostrada, i la tecnologia de la informació, aquest despertar primaveral serà per a tothom, sostenible i digne, perquè cada cop som més conscients de la dignitat de tot ésser humà.
Tal com estan les coses, podem sentenciar: o caixa o faixa, és a dir, o eixim tots guanyant vivint d’altra forma, o no hi ha futur per ningú.
Les cristianes i cristians ara sabem que el Regne del cel és el Regne de Déu en la terra i en la història.
L’ésser humà somnia, té somnis de futur, forja utopies d’un món millor. Tendir utopies és equivalent a tenir una reserva de força transformadora. Quan albirem l’abisme que ens depara la situació actual –la distòpia- l’energia que conté la utopia es pot desplegar i fecundar la llavor que està sepultada en el caos actual, fent florir belles flors i convertint els somnis en projectes realitzables.
Per a les cristianes i cristians, en la mort batega l’esperit de la resurrecció.
La creu esquinça les tenebres, forada l’obscuritat i deixa entreveure la llum de la vida.
