Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Al món cristià estem celebrant el triomf de la vida sobre la mort. Canta l’exida de la foscor i el motiu és perquè Crist ha ressuscitat, és PASQUA.
Bernabé Dalmau, monjo a Montserrat, el dia 21 d’abril, amb motiu de la mort del papa Francesc, destacava un costum que al segle passat es vivia al monestir: “en expirar el darrer alè un moribund, els monjos que envoltaven el llit s’agenollaven davant la presència del Senyor que venia a buscar aquell germà”.
Podem dir que aquest costum mostrava la vivència d’allò que cantava el pregó Pasqual en la Vigília de Pasqua: “Nit benaurada, en què s’uneix el cel amb la terra, la cosa humana i la cosa divina”.
El segon dia de Pasqua ens despertàrem amb la notícia de la mort del papa Francesc i les reaccions davant el futur de l’Església pareix que no són massa acordes amb la creença del fet que la llum venç la tenebra, perquè el funcionament estructural de l’Església està tan asentada en les coses humanes que costa descobrir les divines. Possiblement, un signe que allò que se celebra sol estar lluny del que es viu.
El crèdit de l’Església està passant per hores de molts dubtes, perquè les forces humanes, pareix, s’imposen a les celestials i, segurament, perquè la mentalitat i les vivències de qui encarna el poder absolut influeix, i molt.
L’Església és una institució que al segle XXI encara manté el poder absolut en una persona; i no sols el poder legislatiu, executiu i judicial, sinó a més també el fet de ser infal·lible en matèria de fe. Comptem amb la Paraula de Déu, però d’ella, qui dona fe és una persona, en les seues mans està la interpretació sobre què i com impartir la Paraula.
Al llarg de dotze anys, el papa Francesc s’ha esforçat a apropar-nos a l’Evangeli més que al dret Canònic, en voler amplificar la veu de Jesús sobre les tradicions eclesiàstiques i en assenyalar els preferits del de Natzaret, volent tornar a l’Església a ser el rostre on els pobres i marginats pogueren ser vists com els amos del Regne de Déu (benaurances).
Al pregó Pasqual cantàvem “ahuixa els pecats, renta les culpes, torna la innocència als caiguts, l’alegria als tristos, expulsa l’odi, du la concòrdia, doblega els poderosos” i “que la llum (Crist) creme sense apagar-se per a destruir la foscor de la nit”.
Arriba el moment de fer bo allò que resem, fer possible allò que celebrem. Arriba el moment de ser transparents i mostrar que allò que resem, ho creiem.
L’Església ara posa els ulls en el col·legi cardenalici, perquè la institució eclesiàstica funciona com qualsevol poder polític i a l’Esperit Sant li costarà, Déu i ajuda, obrir-se pas, per les colzades i les durícies que van a ser trepitjades.
Hem celebrat que la mort ha sigut vençuda per l’amor; necessitem que les pors no siguen ara condicionant per al ressorgir de l’Església com anunciadora de l’Evangeli i es treballe per fer desaparèixer de l’estructura de l’Església reminiscències de mort (cultura del descart, marginació de la dona, poder absolut, clericalisme, dogmatismes…).
