XXIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                       Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.               

Jesús de Natzaret entengué la seua vida com a invitació oberta i gratuïta a un banquet de noces convocat per Déu, que no imposa res, ni pressiona a ningú. La construcció de la taula compartida és el compromís de Déu, que estima sense condicions ni pressupostos als insignificants, als no-ningú, als quals manquen de mèrits. El banquet resulta, així, absolutament gratuït, asimètric i, en conseqüència, universalitzable.  Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

XXé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                      Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte. 

L’Evangeli és amorf? És neutral?

Moltes vegades vivim la temptació de voler creure que l’Evangeli no pot alterar ni molestar cap persona i molt possiblement, siga perquè les prèdiques que s’escolten a les nostres parròquies són insípides i no entren en dur l’Evangeli a il·luminar la situació concreta d’on vivim.

L’ambient actual és convulsiu i no podem ser asèptics. Cal definir-se perquè no voler entrar en les qüestions actuals ja és una opció.

Pareix que no es vol escoltar el testimoni dels profetes i tampoc el de Jesús perquè, potser, no volem problemes ni enfrontaments. Però l’Evangeli no calla, mostra una opció dolorosa i compromesa perquè dona veu als pobres i humiliats, és a dir, acusa i deixa al descobert el sistema que mata i a les persones opressores.

L’acusació és manifesta: Jeremies desmoralitza els defensors de la força i això no és convenient per al poder, per això, cal emmudir-lo i fer-lo desaparèixer, traure’l de la circulació. Jesús sofrirà també eixa mateixa acusació i, per això, caldrà matar-lo.

Segurament preferim moralitzar sense entrar en qüestionar el sistema i quedar-nos en sermons que no canvien res per a tenir la festa en pau, sense adonar-nos que estarem posant-nos de part dels opressors i abusadors.

La carta als Hebreus ens adverteix que la gent està expectant, esperant una paraula compromesa i il·luminadora que encoratge per a no deixar de recórrer el camí, el qual conduesca a transformar la societat acomodada en un espai obert on tothom tinga lloc sense opressions ni abusos.

Hebreus dona una sentència denunciadora: encara no s’ha fet el camí, no s’ha arribat a lluitar fins a vessar la sang en la lluita contra la indignitat humana.

XIXé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                                        Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

No està de moda pensar les coses abans de prendre cap decisió i pareix que així s’interpreta l’acudit valencià “pensat i fet”. Però si parlem de pensar abans de fer, significa que necessitem no ser inconscients ni superficials,  sinó reflexionar, sospesar conseqüències i preparar-nos per a una eventual presa de decisió. Continuar llegint “TRES MINUTS AMB LES LECTURES DEL DIUMENGE”

XVIIIé Diumenge del Temps Ordinari.                                                                               Francesc Aracil és membre del Grup Cristià del Dissabte 

Segurament la nostra vida transcorre tranquil·la. Els anys ens porten a una certa placidesa en el viure. Anem fent, anem projectant, ens envoltem de coses que ens fan el dia a dia el més agradable possible. Però de tant en tant ens ve un trasbals que trenca amb eixa pau, amb eixa placidesa: una pèrdua imprevista i irremeiable de béns materials, una malaltia, pròpia o d’un familiar, un accident, una decepció humana, una mort propera…

Pot ser aquestes novetats no desitjades, molestes, o fins doloroses, poden ser un avís, un toc d’atenció: no estem massa apegats a allò que ens envolta? No haurem posat el nostre cor en eixes coses que, segurament amb un esforç personal, hem aconseguit en la vida? Realment són persones lliures, deseixides i pobres d’esperit? Ens creiem els cristians que som de veritat una cosa nova, uns humans renascuts per l’Esperit de Jesús?

És legítim tenir cura de les nostres coses. Allò que necessitem per a viure amb dignitat ho hem de procurar i mantenir. Però sempre tenim el perill de posar el nostre cor en totes eixes coses, en els béns que posseïm. Quan passa això, i potser això passa sense que ens n’adonem, deixem de ser persones lliures, perdem la llibertat d’homes i dones alliberades per Jesús.

En l’Evangeli d’aquest diumenge, ell mateix ho explica amb la resposta que dona a l’home interessat a compartir l’herència rebuda pel seu germà: la paràbola del ric neci. Una curta narració que ens recorda que no podem posar el nostre cor en les coses materials. Això ens faria no parar atenció als nostres germans necessitats, i ens faria persones desequilibrades i egoistes. Els maldecaps que provenen de la possessió de béns, o la complaença que se’n deriva, ens impediran estar plenament disponibles per al Regne de Déu.

XVIIé Diumenge Ordinari.                                                                                                         Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte. 

De les lectures d’aquest diumenge XVII es poden traure moltes interpretacions; deixem ara de costat la pregunta, sempre oberta, de per què paguen justs per pecadors oblidant-nos del fet que tots som, no sols ser socials, sinó que la nostra mateixa estructura psíquica, intel·lectual i emotiva és conseqüència de la societat en la qual hem nascut.

El relat de Sodoma i Gomorra (Gn 18, 20-32) és antiquíssim, on Yahvé es presenta com tres caminants, però parla com si Ell fora els tres a la vegada i, a més, ha baixat del cel a veure què passa en aquestes ciutats “perquè vol comprovar el clam que li ha arribat” de la maldat dels seus habitants. És, per tant, un relat simbòlic i mític; no conta una història passada, sinó una realitat permanent en la humanitat, que mai se superarà, perquè quan més vell em faig més jo m’adone de la realitat existencial que ens envolta i allò que llegíem en els llibres d’història ho veiem ara a diari en la televisió i en el nostre entorn: l’ésser humà és tan corruptible que només ens descuidem un poc nosaltres i la societat ens podrim, malgrat les nostres magnífiques idees, les estructures justes i les bones intencions.

I és precisament d’ahí on trac del relat mític que ens ocupa una gran lliçó: perquè una societat siga humana sempre caldrà que tinga un mínim de persones justes que no es deixen corrompre. Passe el que passe si hi ha en ella eixe mínim, eixa resta de justícia, la humanitat podrà recuperar-se, però, si no existeix eixe mínim de força regeneradora, la societat es desfarà; clar que la regeneració serà més o menys ràpida depenent de la quantitat de persones justes. Açò ha sigut, és i serà la dinàmica humana de generació en generació.

La fantasia del relat no fa més que dir-nos que tot mal no ve del castic diví, sinó de la pròpia perversió humana; i ara ve el que he dit de la temptació habitual, que és precisament insistir i convèncer-nos que “les coses no poden canviar”, “la gent no canvia”, “no hi ha res a fer”, “tots són iguals”… Ara podem aplicar l’evangeli del dia “no ens deixeu caure en la temptació” sols així ens alliberaràs del mal a nosaltres i a la societat.

I no passem per alt que en el mateix relat de la destrucció de les ciutats maleïdes apareix la promesa que Abraham tindrà descendència, perquè no es tracta que aparega cap santó, ni visionari d’aparicions, ni cabdill carismàtic, ni profeta aïllat, sinó una descendència justa, un grup prou de persones justes que creguen que per la seua acció i actitud esperançada “es beneiran totes les nacions de la terra.”