PREGUNTES NECESSÀRIES
El professor José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia en la Universitat Complutense de Madrid, tot i ser ser un gran erudit, no és d’aquells als quals es referia Heràclit quan deia: “l’erudició no significa tindre intel·ligència de les coses”, perquè Villacañas és un filòsof que pensa per ell mateix i per això ens té acostumats a seguir-lo en les seues intervencions, en concret en les col·laboracions en Levante-EMV. Reproduïm pel seu interés i actualitat un recent article sobre la guerra d’Ucraïna (5-3-2022). Com a bon filòsof, davant un tema tan complex no simplifica en anàlisis fàcils. El mateix títol ens porta a través d’unes preguntes a una inevitable reflexió addicional: ¿com seria inevitable la nostra derrota? Si estem disposats a pagar un preu ¿què comprem amb ell? ¿En què milloraria o empitjoraria la nostra expansió fins a Ucraïna?
Louis J. Halle va ser professor a Ginebra en els anys seixanta i va publicar un llibre interessant, The Cold War as History. La seua tesi central: “Des del començament en el segle IX fins al present, l’instint primari de Rússia ha sigut la por. La por, més que l’ambició, és la principal raó per a l’organització i expansió de la societat russa. La por, més que l’ambició en si mateixa, ha sigut la gran força impulsora. Els russos, tal com els coneixem hui, han experimentat centúries d’una por constant i mortal. Aquesta no ha sigut una experiència conciliadora”.
Aquesta és la descripció d’un naturalista. Situada en una terra exposada a invasions orientals, Rússia va viure com un animal en perill. Pot semblar simplificador, però trobe va al gra. aqueixa por ha generat tres actituds geoestratègiques centrals: disposar d’estats matalàs a les seues fronteres, generar un nucli de comandament en el qual resideixen tots els ressorts del poder, i delegar la seguretat en el seu immens espai en una guerra defensiva. Això fou tan cert amb Napoleó com en el segon Reich que va manar a Lenin a fer el treball d’invasió. Hui en una hipotètica guerra nuclear, aqueixa espacialitat és més rellevant encara. Els tres trets junts es van gravar a foc en els estats majors europeus: no envair Rússia. Hitler, un cap ignorant, ho va oblidar.
L’OTAN havia d’administrar amb prudència la pulsió de la seua història, l’expansió. Nosaltres distingim entre afany de seguretat, raonable, i pulsió d’expansió, problemàtica. En què milloraria l’expansió de l’OTAN fins a Ucraïna la nostra seguretat? en què empitjoraria la por ancestral de Rússia? Si creuem les dues preguntes obtenim aquesta altra: milloraríem de veritat la nostra seguretat amb la nostra expansió a Ucraïna si aquesta augmentara deu vegades més la por de Rússia?
Aquest tipus de preguntes se les fan molts analistes dels EUA i d’Europa, de tal manera que aprecie un divorci entre l’opinió experta i els dirigents polítics occidentals. Si la por de Rússia augmentara tant com aquesta expansió, de manera que, angoixada per la seua pròpia feblesa, portara el órdago fins al límit (una guerra nuclear a Europa) seria respost amb una opció guanyadora per part d’occident? Perquè les sancions no ho seran. ¿no seria inevitable llavors la nostra derrota, la pèrdua de credibilitat de l’OTAN i la reducció del seu potencial protector? ¿Ha sigut portada Ucraïna a una guerra amb alguna possibilitat de guanyar-la?
Quan ens fem aquestes preguntes, sorgeix la inevitable reflexió addicional. Llevat que perdre siga una forma de victòria. ¿I qui guanyaria llavors? Segur que no Ucraïna, que serà destruïda; ni Europa que serà afeblida. Borrell parlava d’estar disposats a pagar l’alt preu. ¿Què comprem amb ell? Que VOX culpe a la UE de portar malament la negociació no fa sinó mostrar el desvergonyiment d’una formació que obeeix a interessos que no són els nostres.
No podem escandalitzar-nos del cinisme i la tirania de Putin i el seu nucli econòmic-militar. Imaginem fins on pot arribar si ens veu febles. Sabem del que és capaç Rússia. ¿Tan prompte hem oblidat Alep? Per descomptat que en l’actual estat de coses ens commou l’arrogància dels ucraïnesos. Per descomptat que admirem a Zelensky i ens fa mal el que està passant. Per descomptat el suport al nostre govern a ajudar a Ucraïna. Però obrim un espai a la diplomàcia i a la producció d’una adequada seguretat, que no pot basar-se en la reducció a la impotència del poder cívic de Rússia. Això podrà ser desitjable, però no és raonable, ni assenyat, i suposa oblidar que Rússia no pot perdre aquesta jugada. Hi ha un seriós perill nuclear.
Llevat que fem ús de Carl Schmitt i pensem que tornar a l’estructura d’amic-enemic obligarà a Europa a oblidar una forma pacífica d’entendre’s. Però llavors, on queda Ucraïna? ¿és el preu a pagar per recrear els blocs? o ¿és un poble dotat de les seues pròpies aspiracions, que poden desplegar-se vinculats social i econòmicament a la Unió, però militarment neutral enfront de Rússia?
I llavors, ¿no estarem per primera vegada davant la intensificació de l’expansió occidental perquè la feblesa fa mossa en nosaltres? ¿i cap a quin món ens dirigim quan la por domina? i ¿per què hauríem de tindre més por a Rússia amb una Ucraïna neutral en una Europa en pau? ¿no serà el meu enemic la meua pròpia por feta persona? ¿no seria millor començar a encarar un nou ordre mundial defensiu i no expansiu? ¿no és necessari fer-ho?
José Luis Villacañas