Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Vivim un temps molt convuls i tal vegada serà per estar confosa la diferència entre unitat i uniformitat. Segurament, de forma inconscient, estem buscant la unitat intentant que tots caminen al mateix pas, i que eixe pas siga el manat per la forma dominant, s’haja de ballar al so que al poder li pareix millor.
Açò està passant a la societat i també a l’Església, on si es crida a ser escoltat i que es tinga en compte les diverses diversitats, surt l’acusació d’estar posant en perill la unitat. Veure la diversitat pareix que ens espanta, ja que es tracta com provocadora de desunió i destrucció.
La comunió entre persones i pobles consisteix en compartir la pròpia vida, fer-nos partíceps de la pròpia identitat i posar en comú els diferents modes d’entendre la vida, els costums i les decisions.
El Papa Francesc en l’Encíclica “Lumen fidei” ens diu: “la fe no és una pregunta sinó una resposta”. “És una resposta a la Paraula que interpel·la personalment a un Tu que és vida pel nostre nom” (Lumen fidei 1,8)
Caldrà que cadascú, personalment, donem resposta a la Paraula, en cap cas es tracta de “cridar a files” sinó de ser sincers i lliurement respondre des de les pròpies qualitats, des del propi enteniment, de forma responsable, lliure i conscient. La resposta, doncs, serà diversa, tan variada com persones som, encara que eixa resposta parega crear desestabilització i manque de seguretat i calma.
És cert que la diversitat és incòmoda perquè crea discussió, discòrdia i enfrontament d’idees i de maneres de veure Déu, de veure una mateixa realitat. Per això cal una gran dosi de paciència, d’humilitat i de comprensió per a reconéixer la riquesa en la diversitat de respostes a una mateixa Paraula, la varietat de matisos envers la Paraula.
Caldria, aleshores, que l’Església aprofitara eixa riquesa i no la rebutjara i també donara gràcies per totes les respostes manifestades, fent-se eco de la gran ressonància i expressió com diu el Papa Francesc: “les meravelles floreixen de les diferències i no de la uniformitat” “Tenir una visió polièdrica implica entrenar els ulls per captar i apreciar tots els matisos” “Si elimines les voreres i esborres les ombres d’un sòlid geomètric, el redueixes a una figura plana, sense profunditat ni espessor. Però si el valores sàviament pel que és, es pot fer d’ell una obra d’art”.
Què ens passa que totes les persones rebem la mateixa Paraula i no volem permetre la ressonància d’ella en cadascú de nosaltres? Viure la fe no pot ser entés com seguir marcant el pas del ritme de qui exerceix poder. No podem continuar acceptant que el so el done la jerarquia, sinó la Paraula que és qui parla i no podem continuar acceptant que se´ns apaguen les vibracions que la Paraula provoca en nosaltres; per això l’Església peca d’autoritarisme quan vol marcar un mateix ritme per a la universalitat.
L’Església, formada per persones amb cultures, vivències, idiosincràsies i històries diferents mostrarà respostes diferents de la Paraula i cal acollir-les com a riquesa i do, alimentar-les, potenciar-les i prendre-les seriosament per poder descobrir tota la vida que la Paraula crea.
La història de l’Església ens ha mostrat els grans errors produïts quan s’ha volgut imposar una resposta sobre altra considerant una resposta més veritable i més encertada que les altres. S’han viscut cismes, errors i condemnacions per voler fer valdre una resposta donada des d’una cultura i unes circumstàncies personals com a segures, úniques i úniques posseïdores de la veritat, essent fonament de persecucions i marginació.
No podem despersonalitzar la resposta a la Paraula, per això cal revisar els codis que impedeixen que tinguen cabuda tantes respostes que vibren amb altres ritmes, tonalitats i melodies, però que formen part de la simfonia.