Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Es diu que el poder embruteix i potser per no tenir qui et mane; encara que el paper de l’oposició siga vigilar, el poder gaudeix de la majoria que el manté. Això crea despotisme i que es puga actuar de forma interessada i amb supèrbia.
Aquests dies s’estan reportant notícies molt greus i humiliants per a la nostra societat. Respecte a l’Estat pareix que els “fons reservats” són com un pou d’on poder finançar tota mena de situacions, sense control ni necessitat de passar comptes. Serveixen tant per a qüestions d’Estat com per a ús partidista o d’interés personal de qui mana sense que passe res ni es ruboritze ningú, amb tota descaradura i tranquil·litat.
I, respecte a l’Església, què dir?
¿Pot ser que un cardenal, per ser cardenal, tinga un sou de 5000,- euros i se li deixe un habitatge de 400 metres quadrats lliure de tota càrrega?
Una Església que predica l’opció per les persones pobres, com cria i manté desigualtats escandaloses al sí d´ella mateixa?
Jesús, a l’Evangeli, ens diu: “Els mestres de la Llei i els fariseus s´han assegut a la càtedra de Moisés. Feu i observeu tot allò que vos diguen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatles dels l’altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit” (Mt.23,3-4)
Podríem pensar que allò de “l’alt clergat i el baix clergat” és cosa de l’edat Mitjana, però veient com encara funciona la nostra Església on l’alt clergat (cardenals i bisbes) encara ocupa els llocs de poder i actua de forma similar conclourem que manté el poder per a fer i desfer i, encara que s’envolte de consultors i de consells, no són més que això, consellers sense capacitat de decisió, la qual queda en mans de l’autoritat eclesiàstica.
El baix clergat (sacerdots i diaques) actua per autoritat delegada, és a dir, en funció de l’autoritat mentre aquesta li mantinga la confiança o accepte ser representada en el lloc o en la funció assignada.
La jurisdicció pertany a l’autoritat eclesiàstica i, en tot moment, és qui té l’última paraula en l’Església, no sols al camp de la Paraula revelada sinó també al camp dels béns materials.
On queden els seglars?
Per cert, eixe poder eclesiàstic, en la majoria de casos també queda reflectit en la distribució dels béns personals com a recompensa del treball, però en aquest cas la transparència és més opaca.
Dins del món polític i social ja hem vist els espais on la transparència és nul·la i hi ha també situacions d’abús i injustícies, però, malgrat tot, podem saber el sou d’un ministre, d’un president i d’un assessor, podem reconéixer que la cotització a la Seguretat Social serà en correspondència al sou. Però quin és el sou d’un bisbe o d’un cardenal o d’un rector?
No hi ha cap cànon, d’açò no es parla. A la nostra diòcesi, per al baix clergat, hi ha marcat un mínim, com si fos el sou mínim vital, però exercint el treball i des d’ahí que cadascú actue, segons les possibilitats que se li presenten i l’honradesa i l’honestedat de la persona.
Caldrà que la societat busque més control per a impedir tanta injustícia respecte a la distribució dels béns, però a l’Església caldrà revisar si quan es llig l’Evangeli se l’escolta per a corregir allò que Jesús ja denunciava dels mestres de la Llei per a no continuar mantenint una estructura que després ens atrevim a predicar com a defectuosa i empecatada.
L’Església, per a ser més creïble, haurà de revisar aquestes coses que fan que no siga transparent i senzilla.