Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Cada any, quan arriba el 18 de gener se’ns anuncia la setmana de pregària per la unitat dels cristians.
D’un temps ençà em provoca molta contradicció i em fa pensar què diran els no cristians de la nostra pregària. Pense que, després de tants anys de pregària, podran concloure el poc cas que el Déu cristià fa a les seues criatures perquè repetim constantment a la nostra pregària que ens escolte i li demanem allò que desitgem, mostrant que si no es realitza és perquè Ell no vol o perquè juga amb nosaltres.
Sta. Teresa ens deia: “A Dios rogando y con el mazo dando”. Si la unitat es limita a la pregària anual sembla massa “performans”: aparentem normalitat quan en realitat cadascú va a la seua i puntualment ens hi trobem cortesament sense acceptar comunió.
Jesús no ens deixà cap doctrina, no ens diu el que hem d’aprendre i saber repetir, sinó que ens deixà un estil de vida; i precisament el que ens separa no és l’estil de vida sinó la doctrina que ens fa anatemitzar-nos i mirar-nos com a equivocats els uns als altres.
Els cismes a l’Església no foren per un estil de vida sinó per la imposició de poder, l’exercici d’autoritat, el fet de voler ser més que l’altre i tenir més raó que els altres. La divisió no la duu l’estil de vida de Jesús, sinó l’exercici per la nostra part d’allò que Jesús combatia, que, al córrer del temps ens ha anat allunyant per culpa d’anatemes i desprestigi d’uns sectors enfront dels altres.
Hem arribat a declarar heretgies el sentir d´uns sectors cristians; els hem vist malintencionats i contraris a la fe del seguiment de Jesús essent que la separació és fruit de no escoltar-nos i de no compartir, humilment, les nostres vides.
Tots els cristians volem parlar de Jesús, volem ser considerats deixebles de Jesús, però ens exigim signar una doctrina que no deixa de ser elaborada des d’una visió esbiaixada per interferències sociològiques, polítiques i de tradició. L’ecumenisme continua avançant, procurant lluitar per la unitat, encara que el cúmul de doctrines llançades obstaculitzen el camí per allò que, encara que tots llegim el mateix Evangeli, se’ns nega poder combregar la mateixa comunió perquè no s´accepta una mateixa doctrina. No ens importa el que sí que combreguem amb un mateix Evangeli; la comunió no la veiem a l’Evangeli, sinó a la doctrina.
Continuem mantenint cadascú la pròpia, el nostre culte i la pròpia organització construïda al llarg del temps per defensar-se de l’altre. A dintre de cada església, no es fa cap referència positiva a favor dels altres i quan els nomenem “germans”, afegim, “separats”; i si parlem del món ortodoxe, ni es té coneixement a les nostres parròquies.
I tot açò al marge del poble que no viu cap problema de comunió perquè no sap de doctrines i sí del fet de viure des de la relació personal, l’amistat i el sentiment que condueix a compartir, acceptar-se i acompanyar-se.
Què impedeix, que de forma senzilla i humil, preguem junts, combreguem a Jesús com a Mestre i Guia i puguem fomentar en conjunt la seua vida? Segurament la raó de mantenir la separació està en el fet que el centre ja no està fixat en la mirada a Jesús sinó al conjunt doctrinal que ens hem construït, encara que una vegada a l’any fem memòria que som família dividida sense massa interés per fer les paus.
Pregar, sempre; però a l’estil de Jesús que feia pregària la seua vida, que centrava el viure en el servei a les persones desvalgudes, que no imposa doctrina, sinó que ens aconsella viure des de l’estima; que no imposa adoctrinament, sinó que aconsella acompanyar-nos i estimar-nos. Jesús no forma capelletes ni imposa preceptes. La seua preocupació sempre és la situació de les persones que pateixen necessitat i eixa pregària és la que ens pot mostrar com a deixebles d’ell.
Podríem mirar i escoltar el nostre culte i descobriríem la falta de compromís a les nostres paraules i l’exigència que manifestem per al Déu. Solem dir-li: “Vos ho demanem, Senyor”; “Escolta, Senyor”. Mostrem molt bones paraules, però que siga Ell qui es menege i qui treballe.
Pregar, en cristià, serà comprometre’s i preocupar-se per la vida de les persones. Si l’objetiu fora l’Estil de Jesús, tindríem diferents expressions, però pregaríem units en trobar-nos en la mateixa tasca de vida.
Podríem aprofitar per a repensar el nostre culte.