Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Fa uns dies, el 15 de març, des de l’oficina del Sínode, el cardenal Grech, donà a conèixer una carta signada pel papa Francesc, en la qual es decreta l’implement del camí sinodal fins a l’any 2028. Dirà el cardenal Grech: “Afegim el compromís de construir una Església cada cop més sinodal dins l’horitzó d´ esperança que no defrauda”.
No es tracta, dirà el cardenal Grech, d´una aplicació de directives que ens arriben d´instàncies superiors sinó com un procés de recepció de l’adaptació a les cultures locals i a les necessitats de les comunitats del document final.
L’adaptació del document sinodal als diferents contextos socials requereix d’un procés en el qual cada comunitat i cada membre de l’Església puga expressar-se i ser escoltat, mostrant que la responsabilitat de l´Església és llavor de tots els seus membres.
El papa Francesc vol deixar parlar de nou a tothom i veure la diversitat de ressonàncies viscudes a l’Església, per acceptar i conjugar tots els ritmes d’una Església plural i universal. La intenció del papa Francesc és encoratjar les esglésies locals a trobar respostes pròpies a les crides del document final. La seua voluntat és que la carta sobre el procés d’acompanyament de la fase d’implementació del Sínode, no sols siga adreçada als bisbes sinó a tot el Poble de Déu, a tothom, volent ser un signe d’inclusió. Així, la coenda culminaria en una Assemblea Eclesial al Vaticà a l´octubre de 2028.
L´actitud del papa Francesc és sorprenent i se n’ix de la rutina de sempre, perquè allà on s’esperava un document sobre les notes finals del Sínode, obri la porta a compartir la seua aplicació en les diferents esglésies locals i mostrant així la polièdrica vida a l’Església. És com dir: no podeu buscar uniformitat però sí en la diversitat buscar unitat. Mostrem que marxem a diferents ritmes sentint-nos part d’una mateixa Església, formada per la riquesa de tota la seua pluralitat.
Sorprenent! Açò no s’ha acabat, sinó que ara comença a haver de manifestar-se la vida de l’Església i comptar amb la riquesa emanada de la diversitat i, així, descobrir quina és l’Església de Jesús de Natzaret que camina avui al món.
Als valencians, ara mateix, se’ns planteja una qüestió molt seriosa perquè a la nostra diòcesi, i en general, a les nostres parròquies, les sessions del Sínode Universal de l’Església passaren sense pena ni glòria, pràcticament no hi hagué sessions sinodals; a la majoria de les parròquies no es crearen grups sinodals i la vida als nostres pobles transcorria sense massa notícies del Sínode. Algunes comunitats o grups eclesials procuraren pujar-se’n al tren sinodal i feren arribar les seues aportacions de manera directa a la secretaria del Sínode al Vaticà, i la diòcesi, recollint aspectes del sínode valencià, feu aportacions a la Conferència Episcopal Espanyola. Ara què, hi estarem atents? Perquè tot l’interés pareix posat en fomentar peregrinacions en vista a “guanyar” el jubileu. ¿Estarem també dispostos a posar en pràctica a les parròquies i a la diòcesi les demandes i prioritats, com a intentar superar les mancances mostrades pel Sínode? Ja no és temps de qüestions teòriques ni de culte sinó d’intentar dur a terme allò que l’Església ha expressat al Sínode universal fins ara.
Són molts els temes que hauríem de mamprendre, però, segurament, n’hi ha alguns més urgents:
1- La nostra diòcesi hauria d’assumir la situació de la dona a l’Església. Els nostres altars s’omplin de clergat i sols, puntualment, apareix alguna dona per a funcions suplementàries.
2.- Revisar “la presa de possessió” del rector, tot dintre d’un ritus imperial que mostra el rector com l’amo, com qui és qui talla l’abadejo.
3.- Als consells parroquials, caldria revestir-los d’autoritat, essent la veu de la comunitat i l’autoritat a qui el rector hauria d’estar atent per dur a terme les propostes que li assenyalen els consells.
4.- És moment de plantejar l’estructura parroquial per a poder practicar ser comunitat de comunitats. No comunitat territorial, sinó de vida. ¿Volem comunitats o campanars?
5.- La nostra llengua continua sense ser opció prioritària a la nostra diòcesi i caldria treballar el seua implantació com es feu quan acabà el Concili Vaticà II per a introduir el “castellà a la litúrgia” i no el valencià.
La continuïtat del Sínode ens proposa uns reptes:
1.- Crear impuls.
2.- Canvis en la metodologia per a converses valentes, que no per difícils han de ser ignorades.
3.- Resposta a la resistència.
Tot canvi provoca inquietud i crea moments difícils que caldrà vèncer. Encoratgem els responsables eclesiàstics a procurar viure l’atreviment que fou necessari també per a l’aplicació del Vaticà II i que no sempre es feu.