Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Els mitjans de comunicació procuren captar cada dia aquells esdeveniments que no són habituals com a notícia encara que siguen habituals al dia a dia. Interessa vendre, i està molt estudiat per les empreses de la comunicació que l’atenció dels lectors sols és captada si la notícia és estranya, dolenta i alarmant. Per això, quan han passat uns dies i la notícia deixa de ser-ho per ser repetitiva, la deixen de publicar i a la recerca d´una altra. No interessa l’esdeveniment ni les persones involucrades en ell, tampoc la seua vida ni el seu sofriment ni els seus mals.
Els noticiaris no s’interessen pel drama humà, sols pel morbo; la curiositat i el tractament són comercials. Per això, els crits d’angoixa de tantes persones per la crueltat mostrada tantes vegades amb imatges, queda en un oblit i deixa de ser seguit i tractat amb profunditat, sense voler continuar en l’estudi de les diverses causes del drama. Així, podem assistir, en directe, a la destrucció de pobles, a la fam i al naufragi de pasteres on persones moren, són engolides pel mar o són esquarterades per les bombes. No hi ha culpables, no hi ha reflexió ni anàlisi, sols notícia morbosa; i eixa notícia té mercat exitós.
Aquests dies han ocupat portades i han obert noticiaris la mort de quatre dones i tres xiquetes en bolcar una pastera quan es disposaven a posar peu a terra i d’un home i una dona que continuen greus a l’hospital. Una tragèdia, però narrada de forma crua i gelada, rebuda de forma indiferent i a distància. Són éssers humans, víctimes de la tragèdia en què s’ha convertit la migració a conseqüència del sistema instaurat a la societat on el mercat mana i la necessitat humana és acorralada.
Partits polítics, comunitats autònomes, govern central, comunitat europea, on sou? Estem donant un espectacle sinistre, inhumà i vergonyós. Uns tractant la migració com invasió i com a causa de tots els nostres mals; altres no volent mostrar tan d’atreviment però no volent arribar a cap acord i altres posant-se de perfil perquè no actuen. La ciutadania no pot callar, no pot quedar-se com a espectadora, assistint a tanta inoperància i descriteri, sense alçar la veu per a exigir accions humanitàries i estudiar a fons el drama, per deixar-se d’interessos partidistes i de poder i entrar en buscar solucions en ares d’evitar tanta mort i tanta injustícia.
Volem confiar i creure que les lleis, governs i administracions haurien de mostrar que estan al servei de les persones i dels drets humans; però desgraciadament, estan jugant una partida de ping-pong. No estan en el drama, sinó en passar-se la pilota d’uns als altres i eixe joc és el que estan realitzant els partits polítics, les comunitats autònomes i el govern estatal i, fins ara, la pilota en terra i les víctimes sense ser mirades als ulls.
La migració és un dret, com ho és el no necessitar emigrar; però quan el sistema imperant crea situacions desesperades provoca l’expulsió de persones que fugen de la mort, de la fam per buscar una supervivència i un futur per a les famílies; quan les arranca de les seues arrels i les llança al mar, els governs democràtics no poden deixar d’esforçar-se per tenir cura de les víctimes.
Les nostres lleis decreten que els i les menors i no acompanyats, han de ser acollits, però pareix que no tenim regulació per a eixa acollida. Canàries està saturada, les seues forces i els seus recursos ja no donen a l’abast i quan han alçat la veu, quan han molestat al govern de l’Estat, la partida de ping-pong continua jugant-se. Ningú vol la pilota al seu costat, ningú vol quedar-se-la i ahí estan en la conferència de presidents autonòmics en una demostració de qui és més hàbil en la partida.
El govern pareix que ha volgut moure fitxa i ha “repartit” entre les comunitats els menors no acompanyats que saturen la capacitat de Canàries i pareix que ha posat un criteri: tenir en compte la població de cada comunitat i l’esforç d’acollida ja realitzat en cada comunitat autònoma. D’entrada pareix raonable, però ens trobem, a la vegada, algunes irregularitats: sabem quants menors no acompanyats està acollint ara mateix cada comunitat autònoma? La sorpresa és descobrir que no tenim una estadística precisa i cada comunitat ha anat presentant la seua. ¿Es podran posar d’acord, més enllà d’ideologies i interessos electorals?
Mirem, com exemple, algunes dades, aquestes altures ja no sé si fiables o no fiables, i analitzem: Canàries sobre 6.000 menors no acompanyats; Andalusia 3.000; Madrid 2.500; Catalunya 2.500; País Basc 1.000; València 500; en una població de Canàries sobre 2.500.000; Andalusia 9.000.000; Madrid 7.500.000; Catalunya 8.000.000; País Basc 2.500.000; València 5.500.000
Es compleixen els criteris quan, segons el govern de l´Estat la distribució la presenta així: Andalusia haurà de rebre 796: Madrid 806; Catalunya 30; País Basc 87; València 477.
No entrem en guerra de xifres, però considerem que el drama humà no pot ser tractat des de càlculs electorals, sinó que ha de ser tractat de manera humana i fora d’interessos partidistes i ideològics. Les víctimes no poden ser ostatge de xenofòbies ni de polítiques partidistes.
D’on venen les persones immigrants generalment? De països que foren colònies dels països europeus i que ara són colònies econòmiques explotades pels països desenvolupats (EEUU, Rússia, Xina, Europa).
Però diguem les coses pel seu nom: És tracta de menors pobres, de menors dels quals pensem que més que donar-nos beneficis alteraran els nostres objetius. Si foren rics, si vislumbràrem poder traure rèdit d´ells, no els rebutjaríem, més bé els buscaríem i els donaríem residència i fins i tot la nacionalitat, encara que foren menors. Així com acudim a traure d’ells la matèria prima i la mà d’obra barata, per què no anar a establir indústria amb les condicions que reclamem per a nosaltres?