Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Passa el temps, passen governs de tots els colors polítics i hi ha una realitat tossuda que no canvia: la discriminació territorial, sanitària i de benestar que sofreix la ciutadania segons el territori del país on visca.
Som un país constituït per diverses autonomies, totes amb els seus governs corresponents per a vetlar pel benestar dels seus membres i desenrotllar polítiques necessàries per a eixe menester. No som uns Estats Units, sinó un Estat, amb les diverses autonomies, amb un govern central responsable suprem del benestar de tota la ciutadania.
Cada autonomia, segons la seua situació geogràfica, històrica i cultural genera la possibilitat de més o menys riquesa i és ahí on la responsabilitat de l’Estat hauria d’actuar per a l’exercici d’una justícia distributiva, per a facilitar la distribució de la riquesa del país global en favor de totes les persones, visquen on visquen.
Vivim en un Estat amb particularitats pròpies: hi ha autonomies considerades històriques i altres de nova creació; hi ha autonomies amb furs propis i altres sense ells, aspectes diferenciadors on el govern de l’Estat hauria de procurar reduir els desavantatges d’unes sobre altres. Però la realitat històrica parla de la tendència, per part del govern de l’Estat, siga del signe polític que siga, a deixar unes autonomies amb inversions inferiors a unes altres i a dotar d’infraestructures i donar avantatges a unes en detriment d’unes altres.
Les infraestructures, qüestió del govern de l’Estat, no són ateses per igual a totes les autonomies i tampoc el repartiment dels recursos estatals són oferits de manera equitativa.
Quan mirem la riquesa del país, clarament es mostra la desproporció d’atenció d’unes autonomies respecte a altres, creant, així, una discriminació manifesta.
A més pareix que no hi ha un interés perquè el progrés siga per igual a tot el país quan a les grans companyies de comunicació no se les obliga a invertir en aquells territoris que, econòmicament, en aquest moment, no són tan atractius i, en conseqüència per la falta d’infraestructures i d’inversions, no hi poden construir futur.
Passen anys i governs, d’un signe i d’un altre, i la situació de discriminació segueix cada vegada més acentuada, no essent motiu de rebel·lia per part dels diputats d’eixos territoris, els quals pareix que tenen més interés a seguir consignes vingudes del partit central que les que venen de la realitat del mateix territori.
Al nostre país, els diputats no són cantonals, elegits pels mateixos veïns, per aquelles persones que conviuen dia a dia, a qui podem trobar pel carrer i agrair o recriminar la seua manca de lluita, sinó que el partit central dictamina les llistes, arribant a viure l’estafa de fer empadronar a aquelles persones a qui presentaran com a representants d’un territori encara que no hi visquen ni s’acosten al territori local.
Així no afavorim la construcció d’un poble. Encara volem posar portes al camp, impedim que gaudisca del benestar tota la ciutadania quan no facilitem que acudir a les diverses terres de l’Estat siga igual de fàcil, quan l’ajuda està condicionada a postures partidistes i quan l’educació, la salut i la cultura no està per igual a l’abast de tota la ciutadania.
Els territoris despoblats no ho són perquè no siguen un lloc desitjat per a viure. Són llocs buscats per vacances, per buscar-hi pau, aire pur i vida sense nervis; però es despoblen perquè no són fàcils les comunicacions, no són dotats de serveis bàsics (educació, salut, inversions, facilitat d’accés…), i en eixes condicions s’imposa l’emigració per buscar una supervivència.
Reconeixem l’existència d’una discriminació casolana?