Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
De vegades, la memòria gasta males passades, com que s’apaga i deixa llacunes, espais en blanc, provocades en ocasions per malalties o pels anys. Però altres vegades els oblits són voluntaris, provocats per a no haver de responsabilitzar-nos o comprometre’ns en situacions que són incòmodes, compromeses o molestes.
Pareix que, eixe oblit voluntari s’haja instal·lat en el quefer de la diòcesi de València respecte al Sínode de la Sinodalitat, el qual inicià el papa Francesc i, abans de morir, amplià un any més perquè totes les comunitats, parròquies i persones treballaren les cloendes emanades de l’última sessió.
¿Ouen parlar d’açò? ¿A les parròquies, s’han organitzat grups sinodals per treballar eixes cloendes? Més aviat pareix que ja és aigua passada, que no interessa aturar-se en eixe assumpte; a més, aquesta reacció gens no estranya perquè tampoc s’hi mostrà interès a l’inici.
Pareix que la demència està instal·lada a la diòcesi respecte a molts aspectes que ens pertoquen com és pel que fa al nostre últim sínode diocesà, ( ja hem dit respecte al Sínode de la Sinodalitat ), però tampoc té memòria per atendre els consells parroquials com a responsables, junt amb el rector, de la pastoral i funcionament de la parròquia i tampoc guarda memòria per a comptar amb les comunitats parroquials.
Podríem dir que les parròquies funcionen per inèrcia, perquè no hi ha incentius que ajuden a aprofundir en la realitat, i fa la sensació d’entretindre’ns en celebracions i pastorals eclesials que no trastoquen l’esquema de sempre ni entren en un compromís seriós de reforma eclesial.
Les últimes manifestacions diocesanes foren la incorporació al Jubileu de l’esperança, proclamat pel papa Francesc, convidant a peregrinacions al clergat i a les parròquies, les quals organitzaven peregrinacions a la catedral en dies assenyalats i també a Roma. Era tota una festa. Però, què més? ¿Hi ha algun escrit o anunci de compromís, fruit del jubileu?
Hem començat el curs i d’allò, a les parròquies, ja sols queda que oblit. Però iniciem altra cosa: el Jubileu del Sant Calze.
A aquesta marxa de l’Església diocesana segurament li falta més compromís evangèlic a la pastoral i a la seua estructura parroquial. La societat viu molta complexitat i requereix una actualització de l’Evangeli per a la seua problemàtica, la qual reclama estudi, dedicació i acció.
L’Església no pot oblidar que la seua missió no és predicar-se a ella mateixa sinó l’Evangeli que convida a promoure la justícia per a poder viure l’amor i no quedar-se en el culte.
Sabem que Déu no necessita el nostre culte, no necessita les nostres lloançes, no està esperant que li fem memòria de les seues promeses sinó que demana obrers perquè facen saó, perquè “la collita és abundant, però els segadors són pocs” (Mt.9,37). Demana que tinguem cura de la terra i de les persones i aportem respostes encaminades a “forjar relles de les espases i corbelles de les llances” (Is. 2,4) si no volem escoltar-nos “aquest poble m´honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit,les doctrines que ensenyen són preceptes humans” (Mt 15, 8-9).
Al cobert de l’estructura cultual, ritualista i jurídica podríem estar oblidant el profetisme i el compromís reformador de l’Evangeli.
És urgent alçar la veu i revisar la marxa que estem realitzant, observar quins sectors estan quedant sense atenció i quantes espiritualitats no són ateses, així com interessar-nos per conèixer el grau de credibilitat i d’acceptació que, com Església diocesana, el poble li concedeix.