Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva, és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Sol ser comú que no apreciem les coses que a hores d’ara tenim i que no fa molt no tenien. Per exemple, el Parlament.
Observe que la mentalitat popular considera les Corts com una institució gris, sense importància i que fa molt poca labor. La gent pensa que un fort executiu i uns bons tribunals són suficient, sense adonar-se que tant l’un com l’altre no serien institucions democràtiques sense un plural parlament, perquè l’executiu té com primera funció mantindre la pau social complint les lleis adients i els tribunals… què podrien jutjar sense lleis?…¿ les seues diverses concepcions del bé i del mal?
El parlament té una importància absoluta i bàsica per viure una llibertat en democràcia. Representa les veus de la ciutadani i quan més veus hi haja, millor per a la societat, encara que siga a costa de més maldecaps per als diputats. Totes les assemblees legislatives no són iguals de democràtiques i no ho seran mai, perquè que ho siguen dependrà de quantes de les diverses veus del poble estiguen o no representades.
És evident que a major quantitat de diversitat del pensar popular el parlament serà més democràtic. L’ideal seria que estigueren totes eixes veus, totes eixes maneres d’entendre la vida i la societat, però açò no pot passar, per desgràcia, en poblacions nombroses; sol seria possible en ajuntaments de poca població; però, encara que el que és millor del tot no siga realitzable, sí que ho és procurar acostar-se el més possible a la perfecció, que seria que cap visió del món deixe d’escoltar-se en el parlament; és a dir, que cap manera d’entendre la vida dels ciutadans deixe de sonar en l’orquestra parlamentària.
Sols així el poble se sentirà representat. Però hi ha persones o que no voten, o voten en blanc o voten nul, i cal preguntar-se el perquè.
És evident que els que no voten o és perquè no els interessa l’acció política, possiblement perquè no han arribat a comprendre la seua importància per al present i futur, o que ho fan per comoditat o, el que és pitjor, perquè creuen que les coses no poden canviar.
Pel contrari, podem considerar que els que voten en blanc o en vot nul, sí que volen manifestar-se d’alguna manera i tenen una idea de com haurien de ser les coses, però… que és el que volen expressar? ja que tal vot es pot interpretar de moltes maneres: poden ser ciutadans que no troben a qui votar, és a dir, que no veuen cap partit que òmpliga els seus interessos o idees sobre la societat; també pot ser que vulguen manifestar que estan contra el sistema, però el sistema continuarà i ho farà sense que se senta la seua veu, perquè la manera més justa, humanista i pacífica de canviar un sistema és precisament fer-ho en l’assemblea constitutiva i legislativa.
Em sembla que uns i altres no s’adonen que la seua veu es queda fora de la simfonia social, sense possibilitat d’influenciar. I… com pot canviar alguna cosa social sense la contribució necessària? Qui exposarà els seus motius, les seues propostes? On es van a discutir? Hem de recordar que les idees nostres es van transformant més per les veus que sentim que per la pròpia experiència.
A més, tal mena de vots poden indicar posicions completament diverses; el seu refús al sistema no es pot unificar perquè no és homogeni, podent indicar que es vol tornar arrere o que es vol anar més lluny; que exigísquen més mà dura o no; més uniformitat o més diversitat, etc. “Natura no facit saltum”, la vida humana i la societat tampoc. Pràcticament tot el que es desitja cal preparar-ho amb molta astúcia i paciència.
Per suposat no negue el dret a participar d’eixa manera en les eleccions, però m’agradaria que es repensara eixa actitud i especialment en una llei electoral, com la llei d’Hondt, en la qual els que tenen més vots s’enduen els vots dels que no han arribat al mínim exigit de participació. Sí. Haurien de pensar que la seua papereta, gens definida, podria dur al govern a aquells que mai hagueren volgut que hi arribaren.
Tenim unes oportunitats que la majoria de persones de la història humana no podien ni pensar que podien ser reals. Què hagueren pensat els apòstols si hagueren tingut eixa sort? Com hagueren utilitzat aquesta ferramenta social en la seua defensa de l’amor a tot proïsme?
Hem de ser agraïts als mitjans que la progressiva cultura ens ha donat i saber-los usar de manera escaient.