XXXIIIé Diumenge del Temps Ordinari. Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Quan s’acosta la fi de l’any litúrgic la reflexió sobre la fugacitat de l’existència humana sempre es presenta en les lectures bíbliques. Una reflexió absolutament necessària encara més al dia d’avui en occident, perquè vivim com si la nostra presència en quest món no anara a acabar mai. Però… la fugacitat dels nostres quefers ens diuen que tot és passatger, també cadascú de nosaltres
A més, esta caducitat no sol és i serà permanent, sinó que també està farcida d’entrebancs, desgràcies i tribulacions. Clar que cada generació intenta solucionar-ho, però sempre n’hi haurà, perquè, per molt que forgem estructures socials que ens defensen, la mateixa deriva del canvi social ens du noves tribulacions; són les ombres de la llum. No soc jo dels que pensen que la humanitat no ha progressat, millorant el seu sojorn en aquest món. No. S’han assolit moltíssims avantatges des que sortiren els primers “homos”, però en desaparèixer una contrarietat vegem de seguida una altra que, preocupats per solucionar l’anterior, no percebíem o que moltes vegades ha nascut de la pròpia solució.
Si deixem de costat la visió magnificada que ens mostra la lectura evangèlica de hui, una visió del final dramàtic de l’univers propi d’aquella època, el que ens avisa l’evangeli és: “Estigueu alerta, no vos deixeu enganyar” pel que us diguen o veieu: “Això ha d’ocórrer primer, però el final no vindrà en seguida”, però, passe el que passe, si es manteniu ferms en la fe que heu rebut, malgrat les “persecucions per causa del meu nom, ni un sol cabells del vostres caps es perdrà”.
En aquest passatge la fe, el seguiment del camí del Jesús de Natzaret, està manifestada en “per causa del meu nom”. El nom de Jesús no significa sols la persona de Crist, sinó viure la seua vida, treballar i actuar partint de la seua paraula; perquè la paraula de Crist guia l’actitud vital dels seus deixebles. Com diu sant Pau en la lectura segona: “Que cada u mire com construeix. De fonament, ningú en pot posar cap altre que el que està posat: Jesucrist.”
La lectura de Miquees aclareix qui són els que han de tindre por: “els insolents que fan el mal, que seran com la palla” en la fornal. Seran com la palla perquè les seues accions han deteriorat l’univers, la vida i la felicitat dels altres i la seua existència ha arribat a la fi sense consistència, no ha servit per a res; però com ens recorda el salm 97, 10: “Els que estimen el Senyor detesten el mal. Ell guarda la vida dels fidels, els allibera de les mans dels injustos”.
“Amb la vostra perseverança (en eixe camí de Crist passe el que passe) salvareu la vida”. La vostra presència en aquest món haurà valgut la pena.
Una vegada més la paraula de Déu, existencialment interpretada, ens marca la senda d’humanitat que hem de trepitjar, no l’acció religiosa o el culte desencarnat. En aquest sentit el diumenge venidor celebrarem joiosament la festa de Crist Rei del univers.