Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Una vegada més haurem de dir que el paper és molt sofrit i aguanta mentides, falsedats, promeses incomplides i anuncis fantasiosos. També acceptaria veritats i certeses, però pareix que no és molt sovint ser utilitzat per a eixos menesters.
Sobre el paper, el Govern ha suprimit ja l’obligatorietat de la cita prèvia per a ser atesos a les administracions públiques. Ara mateix, exigir cita prèvia per a ser atesos no és legal, perquè no té caràcter d’habilitació i a més pot contradir l’article 103 de la Constitució espanyola; i encara que algunes administracions públiques (ajuntaments i conselleries) ja han llevat l’obligarotietat imposada el 2020 de forma extraordinària per la pandèmia, sabem que algun sector dels serveis públics, fonamentalment el referit a la Salut, no mostra indici de voler suprimir-la.
És desesperant la paciència que requereix l’espera per a poder ser atesos pel personal mèdic, i no entrem en la possibilitat de ser atesos per especialistes. Els ambulatoris estan saturats i la connexió telefònica per aconseguir cita demana temps i temprança de nervis.
I si no és legal, què fem els ciutadans al respecte? ¿No es pot denunciar a l’administració que descaradament manté una modalitat de servei no legal?
Segurament són moltes i diverses les causes, però aquesta situació requereix un discerniment global seriós i profund i no puntual ni individual. Hauríem d’interioritzar per què tota la ciutadania continua mantenint un tipus de servei que no és legal i quina participació hauríem de prestar les parts. L’administració governamental, els professionals de la salut, les persones demandants de salut i els diversos col·lectius socials no podem buscar solucions per separat com si fos una cosa aïllada i desconnectada del tot que conforma el teixit d’una societat.
Les persones malaltes necessiten atenció puntual, excel·lent i eficient i això demana involucrar-nos tota la ciutadania en la construcció de polítiques adequades i eficaces i per part de les autoritats per no tirar la pilota a la teulada del veí. No es tracta de cadascú per separat buscar-se una eixida airosa, sinó de deixar partidismes i interessos personals i actuar sense excuses ni distraccions que aparten de la recerca del bé comú.
La cultura d’amagar la brutedat sota l’estora no és honesta ni acceptable i la de buscar solucions parcials per eixir del pas no condueix a cap resolució satisfactòria ni definitiva.
Som un tot i cada pesa ha d’estar sincronitzada perquè el tot funcione. Les queixes sobre l’atenció sanitària són clamoroses, l’atenció ambulatòria és tan deficient que les persones acudeixen a urgències directament, perquè el conducte ordinari és deplorable.
No hauríem d’aturar-nos tots plegats a buscar remei a l’engranatge bloquejat?
Els ciutadans continuem votant, per regla general, a pinyó fixe, perquè les simpaties i les esperances de governació estan posades en les ideologies que són més afín a cadascú i això és natural, perquè pensem que unes ideologies podran respondre al bé comú més que unes altres, però el problema radica quan, encara que des d’una ideologia o partit polític la governabilitat no funciona, no ens arrisquem a criticar fins a castigar la desídia i la incompetència.
Les polítiques a desenvolupar hauran de ser aquelles que no vagen tapant forats i goteres sinó posar cura en combatre tota descoordinació i governar per al bé comú i no per al partit o per a l’interés personal, perquè això crea més malalties i agreuja el problema.
Recorde a un metge del poble, En Manuel, que quan un pacient acudia a ell buscant remei a la seua malaltia, no mostrava cap presa: escoltava i després de deixar que la persona s’explicara, feia un reconeixement global. Aquesta actitud, hui no massa freqüent, estranyava i incomodava en veure’s explorats de cap a peus. Feia un examen exhaustiu i detallat, perquè entenia que l’atenció havia de ser exquisita, calmada, professional i humana. No buscava complir l’expedient sinó ajudar a explorar bé la salut de cada persona. Pareix que hui no deixem espai per a una atenció on la interacció entre professional i pacient es done.
¿Què podem esperar, siga el partit polític que siga al govern, si el bo de producció és vigent per als professionals de la salut i no perquè destaquen en una molt bona atenció sinó perquè gasten menys, ni perquè les persones que acudeixen al servei queden satisfetes per l’atenció i seguiment realitzat, sinó per economia?
Segurament el cansament o la decepció ha envaït a la ciutadania de tal forma que ja no reaccionem i no castiguem les negligències i les incapacitats dels partits i polítiques responsables.