ADVENT. Joan Sifre és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Al centre del cristianisme, dels seus misteris, està el relat de la Pasqua, que expressa la gran paradoxa de la victòria a través de la desfeta, la força en la debilitat.
En aquest temps de recés preparatori de la celebració d’un altre misteri, el de l’encarnació, de l’assumpció per un Déu misericordiós i compassiu de la nostra història, de la nostra pobre humanitat, hem de fer un exercici d’esperança creient, de fe viscuda al servei del proïsme, al servei dels principals destinataris de la bona notícia.
Aquesta fe viscuda és també paradoxal perquè està basada en la transitivitat: “perdona’ns perquè perdonem” i “el que féreu a uns d’aquests germans meus més petits a mi m’ho fèieu” (Mt 25).
“Preparar el camí al Senyor” jo crec que s’ha d’entendre així. Déu està només en forma d’esperança. La celebració del Nadal ha de ser, com la de la Pasqua, des de la paradoxa de la debilitat que duu la força. En ella ens reconeguem, comprometent-nos i esperant contra tota esperança, perquè per a Déu res hi ha que siga impossible.
Aquesta fe serà senzilla, però no és gens fàcil. Tampoc fou fàcil per als deixebles de Jesús que no entenien que l’ungit anunciés la seua mort preparant-los per a la realitat de la crucifixió. Malgrat tot, pujaren a Jerusalem tement el pitjor i tornaren d’allà profundament decebuts raonant i ruminant la seua pena, perquè “esperaven que Jesús seria “qui anava a alliberar a Israel i portem ja tres dies!…”(Lc 24,21).
Sabem que vivim uns temps gens fàcils per a l’esperança. Però l’optimisme o el pessimisme no ens han de desviar. Com deia el Papa Francesc, l’Esperit ens ensenya el camí i ens donarà la força.
Nosaltres hem de fer eixe camí amb voluntat, recordant que en els primers temps els cristians eren els “seguidors del camí” (He,9,2). Hem de fer-lo obrint els ulls i reconeixent que, tot i que Jesús semble desaparèixer per moments en la nuesa de la fe, els nostres cors s’enfortixen amb la seua presència, la comprensió de les Escriptures i celebrant el seu memorial fet d’un compartir, que és un desafiament del poder i de la prepotència dels injustos (Lc.24,16).
Déu estarà en forma d’esperança. Advent significa fer el camí amb Jesús. Si amb Ell confessem la fe pasqual, en el centre de la qual està la paradoxa de la victòria per la derrota, per què tenim por a la debilitat?
La nostra preparació d’Advent és fer possible que l’Esperit ens ensenye el camí i en compte de viure les crisis i els canvis històrics com a sentències definitives que consagren les obvietats dels poderosos (“No hi ha alternativa”, “ha arribat la fi de la història…”), apostem per la veritat que obre camins de justícia, d’humanitat i de fraternitat.
Viure en esperança és viure en camí, admirant el misteri i treballant per crear les condicions d’un món respectuós i solidari, amant aquest somni amb tendresa, agraint la paradoxa de Déu i adorant el xiquet que naix perquè en Ell s’expressa Déu.
Tots esperem. També la natura, com deia Teilhard, espera el gran Advent.