M. Sacramento Marí és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Cada celebració humana, individual o col·lectiva, té la seua litúrgia. I en cada família, (també es pot afirmar que en cada cultura) hi ha unes tradicions diferents, particulars, que les fan úniques. La celebració del Nadal és una d’elles. I, no obstant, hi ha aspectes que es compartixen, que són comuns … El Nadal s’anuncia i es va percebent pels sentits i, per a mi, sens dubte, el més entranyable és el de l’olfacte.
Estic segura que cada família té els seus costums des de temps arrere i que, encara que creixes, que els anys passen, que l’estructura familiar canvia… aquestes olors continuen impregnant el Nadal de cada casa.
A ma casa, el Nadal comença fent olor a suro; el muntatge del betlem va deixant l’olor de les muntanyes, les coves, els camins de suro i de serradura; l’aigua del riu que se n’ix i la pereta que es crema. És una olor que ens acompanyarà al voltant de dos mesos llargs i que ens situa en el misteri de l’Encarnació; cert que és una representació idíl·lica, però, quan de tant en tant revises el muntatge (no només per a trobar defectes que no havien d’estar ahí) és un bon moment per a meditar el present des del passat.
De xicoteta, a ca la iaia – on hi havia estufa de llenya – començava l’olor a la corfa de la taronja i a castanyes torrades. Era l’època en què feia fred i estar al voltant del foc fent castanyes i roses de dacsa era la forma de passar cada dissabte.
El dia de Nadal fa olor a putxero i pilota. Tot el dia. Tota la casa. Fins a la nit. Però és el dia de la família al voltant de la taula. Per rebre a nouvinguts i enyorar (i plorar d’amagat) els que ja partiren. És l’olor de la família que deixa de costat problemes, diferències i preocupacions i obri pas a la pau…
¿I la música? Les nadales tradicionals, amb lletres de vegades estranyes d’entendre, però que contaven històries que a nosaltres, de xicotets, ens ajudaven a imaginar la història de Jesús. I les cantàvem en acabar el sopar de la Nit de Nadal, amb panderetes i simbombes per fer hora fins a la Missa del Gall…
Actualment, els llums de colors també van despertant l’ambient nadalenc. Malauradament, són els llums del comerç que crida al consumisme, de vegades absurd, però no cap dubte que, en canviar la fesonomia de pobles i ciutats, va canviant també l’ànim de la població… o d’una part de la població. Amb aquesta invasió de colors per cada carrer de les grans ciutats, va perdent-se el sentit del que és el naixement de la Llum. Avets de plàstic, naturals, verds, blancs; balcons, finestres, aparadors… ; quasi podria creure’s que són un aspecte màgic indispensable per a l’eufòria nadalenca.
Escric açò amb la imatge del problema ocupacional de Badalona. I pense que en la vivència d’eixes persones també hi ha records semblants que els deu pesar en el seu interior i en lloc de fer-les somriure, les posarà tristes. I des d’ells, pense en els llocs on l’olor serà de pòlvora, de foc, de fang, de mort; i el color serà fosc; i no hi haurà música. No hi haurà menjar de festa, possiblement, ni un tros de pa… Malgrat tot, Jesús naix.
És Nadal en tot l’orbe cristià. Mantinguem l’esperança de construir un Regne de Justícia i de Pau.