Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Quan ens trobem amb una persona coneguda la primera expressió que sorgeix és: Què fas? Som la societat del fer, del moviment, de l’acció, del soroll i del canvi. Som estimulats a fer, a l’acció, allunyant-nos de l’estar i contemplar.
No corren bons temps per a la mística, per a la interiorització ni per a la reflexió sense corregudes ni urgències.
És cert que estem envoltats d’urgències que afecten la vida de l’ésser humà: fam, violència, maltractaments, odi, xenofòbies… i, en eixos casos és urgent moure’ns per defensar la dignitat i humanitzar-nos, però sense deixar d’aturar-nos a estudiar les causes de tanta barbàrie, deshumanització i desconsideració, perquè és més fàcil donar coses que donar sentit a les coses; és més fàcil fer una aportació i seguir el nostre camí, que involucrar-nos en la lluita per combatre’n les causes.
Tot activisme hauria d’anar presidit d’un sentit, d’un per què, d’una contemplació profunda, per a no quedar-nos en la satisfacció de l’estar fent sinó per estar en la persecució d’encertar omplir el buit existencial que produeix violència, fam, crueltat, allunyament, deshumanització i insensibilitat.
Deia Ortega y Gasset: “Les idees es tenen, en les creences s’està”. L’atenció humanitària ha de ser realitzada acudint més enllà de les idees, procurant arribar a la profunditat essencial de l’ésser humà, perquè una cosa és desenvolupar un ideal i una altra cosa és voler arribar a la persona.
La persona ha de ser tractada de forma integral, acceptant-la com és, en tota la seua plenitud i, això, sols és possible si deixem d’actuar, encara que amb intenció d’ajudar, des d’anàlisi racional i individualista, perquè és insuficient i distant del sentir de la persona de la qual volem tindre cura.
Tota persona és molt més que un ésser bio-psicosocial, perquè faltarà incloure l’aspecte espiritual de la persona. Podrem calmar la seua fam, evitar la seua nuetat; podrem alfabetitzar, evitar injustícies, maltractament i violències, però seguirà orfe de sentit de vida, perquè no haurem atès la seua interioritat, no estarem compartint el seu propi ser, la seua ànima, no compartirem l’alé de vida que la sustenta. Mantindrem la seua vida material, orgànica i funcional, però no tindrem cura de la seua part existencial, la qual és fonamental per a sentir caliu, afecte, estima i respecte.
Quan l’activisme vol facilitar la vida dels éssers humans, ha de buscar el seu enfortiment i, això, sols és possible si s’aconsegueix transmetre un enfortiment en la fe, confiança i esperança. Aquesta acció sols arriba si parteix d’una estima i d’un exercici d’interiorització, si es facilita l’ésser humà poder trobar cura en la seua interioritat. No es tracta sols de respectar la seua intimitat sinó de treballar perquè l’ésser humà trobe cura en la seua interioritat.
Hem passat Nadal, hi ha hagut un activisme caritatiu: s’han recollit aliments, s’han fet donatius, s’ha repartit menjar a persones insolvents, flassades a persones sense sostre, però, segurament, no hem reparat que aquesta acció pot considerar-se “pa per avui, però fam per a demà” si l’acció ha acabat ahí. ¿ És que eixa acció ha canviat la situació existencial de les persones? ¿Aquestes persones han sigut protagonistes o més bé objecte del nostre protagonisme? Si tot ha quedat ahí podrem dir-nos que haurem tranquil·litzat les nostres consciències, però no haurem lluitat contra allò que crea tota eixa necessitat. Segurament ha faltat donar veu a tanta indigència protestant i posant en evidència tanta indecència.
Mentre la nostra acció quede en soroll, atrafegament i acceleració, produeix satisfacció en nosaltres per la missió complida, però gelor i soledat en la persona a qui hem volgut atendre.
Més enllà de les celebracions de Nadal i de l’activisme caritatiu hauríem de preguntar-nos si hem encertat a compartir interioritat amb les persones: ¿Hem fet més amistat, les portes de casa nostra s’han obert més a eixes persones, les hem deixades entrar a la nostra vida?
Nietzche deia una frase molt apropiada en aquest punt: “qui té per què viure, pot suportar qualsevol com”. Després serà Viktor Frankl qui la citarà en descriure’ns la seua vida al camp de concentració.
No hauríem d’oblidar aquestes paraules perquè la superació de les mancances bio-psicosocials podran ser suportables si aconseguim aplacar la gelor de l’ànima que mata i lleva la vida.