L’anunci o amenaça de llevar les ajudes públiques a les ONGs que treballen amb els immigrants és una mala noticia. Baix l’aparença d’una proposta política innòcua, aquesta és un exemple més de l’estratègia de crispació, que desacredita, ataca i no afegeix cap compromís de reforçar ajudes públiques, més que justificades per atendre necessitats i preocupacions reals de la ciutadania. De tota la ciutadania.
Assenyala a les ONGs, qüestionant els seus objectius, com si es dedicaren a una activitat il·legítima, alhora que aposta per desatendre a un sector necessitat com és el de la immigració. Injustament imposa una “austeritat” que no aplica als grans beneficiaris de la immigració irregular.
És en realitat una manifestació més de l’antipolítica; un insult davant les xarxes, generador de controvèrsia i enfrontaments sobre una qüestió que exigeix política d’Estat, en afectar directament al nostre “estat social”. Una cosa sí es de veres: que només des de la dedicació personal de molts professionals dels serveis socials, des del “tercer sector” i des de moltes formes de l’acció comunitària s’està acarant en la nostra societat les problemàtiques de les persones més vulnerables. També en el cas de la immigració.
Forma part del consens científic afirmar que cal una visió holística d’una realitat tan complexa com la immigració i que en conseqüència qualsevol proposta ha de tenir en compte i referir-se a moltes dimensions hi concernides.
A ninguna persona intel·ligent se li amaga que no es poden separar els debats sobre la immigració dels que tenen a veure amb les polítiques econòmiques, els drets laborals, les bretxes de desigualtat, l’estat de benestar i els serveis públics que aporten cohesió, la forma de abordar les cures de malats, nens i majors,..etc. Qualsevol debat real, no els que s’acostumen a tractar en l’àgora de les xarxes, haurà de plantejar-se sobre el rerefons de la definició de la classe de societat en la que aspirem a viure i com encaixem en ella qüestions com ara: igualtat, treball, justícia social. No fer-ho així recorda la dita “quan un dit apunta a la lluna, els necis es queden mirant el dit”.
Val a dir: el que fa falta no són eslògans simplistes i antidemocràtics, sinó un debat social ampli i informat. Un debat constructiu.
La immigració és una realitat de llarg desenvolupament. No pot ser entesa, a judici dels experts, com un problema a resoldre, ni com la solució a tots els problemes. (Demogràfics, econòmics, de provisió de serveis, d’enriquiment cultural,…). Però és cert que intrínsecament te a veure amb processos més amplis de canvi social, cultural i econòmic en les nostres societats. Cal comprendre el seu caràcter inevitable, però també el seu paper en el desenvolupament i la transformació social. Un desenvolupament que beneficia més a uns segments de la població que a altres. Governar la seua evolució requereix la intervenció pública, la privada i l’acció comunitària.
Aquest és el marc on situar les diferents propostes que legítimament les institucions i organitzacions representatives tenen obligació de presentar. I els agents de comunicació difondre, avaluar i criticar. L’ambient avui no ho facilita, tot s’ha de dir. El que no val són les actituds ufanoses dels qui atenen més als eslògans que als fets o que pretenen ser resolutius sense assumir responsabilitats sobre el mal i sofriment que causen.
Poden jactar-se de construir murs i tanques, signar acords i pactes amb aliats compartint policia,…poden treballar-se a governs de països de transit per a que facen de paraigües, o fer la vista grossa sobre les condicions dels treballadors i treballadores “irregulars”, mentre mantenen una retòrica de control dur i resolutiu,…Sembla hipòcrita desqualificar de forma general a entitats de solidaritat i no atacar als grans beneficiaris dels injustos beneficis de la “irregularitat”.
Assenyalar a les ONGs com entitats que se’n aprofiten d’aquesta és cínic i hipòcrita. Quan de l’acció positiva, cohesionadora i solidaria l’Estat és el primer absent. Quan no es planteja més austeritat i rigor pressupostari que el que se vol aplicar al tercer sector.
Alguns experts han parlat del trilema de fer compatible el desig de control, els interessos econòmics i l’obligació de respectar els drets humans de totes les persones que viuen i treballen ací. No es gens fàcil. Sobretot quan no s’ha educat sobre la paradoxa de la immigració necessària i els immigrants inestimats. Seria més fàcil resoldre el trilema començant per defensar els drets de totes les persones i pobles posant-les per damunt dels interessos i el control “securitari”.
Negar ajudes a les ONGs que treballen amb els immigrants, sense comprometre una acció d’Estat, és anar arrere en democràcia, en les condicions materials d’aquesta. No és una bona política. És antipolítica, de la pitjor. És assenyalar a les ONGs com a “buc expiatori”, com es feu amb els menors no acompanyats, atiant les pors, d’una ciutadania que no es para a reflexionar perquè no ha estat educada en participar i criticar. I que ara moltes vegades està abduïda per les xarxes, com a gran fòrum de debats.
Des d’una consideració cristiana, que posa als altres petits com a centre i ens obliga a ser servidors, hem de denunciar la garreperia de qui no ha vist i no sap on són els nostres germans; i així no és possible construir fraternitat i amistat social, com deia el Papa Francesc.