Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Cada dia procure no perdre les arrels dels meus avantpassats i tracte de comprendre el testimoni de vida que m’han transmès revisant, sense eixir-me de les seues circumstàncies, el paper de la fe en el seu actuar i en la construcció dels valors.
Des de la idiosincràsia agrícola, tota l’esperança estava dipositada en la providència; per això, constantment, la mirada era dirigida al cel i l’expressió utilitzada era: “siga el que Déu vulga”. Als seus llavis era habitual i aprengueren a no desesperar i a viure sotmesos al devindre de la natura, la qual escapava als seus coneixements i el consol o la resposta a les seus circumstàncies estava posada a les mans del Senyor de l’univers, creador sobirà de totes les coses, totpoderós i omnipotent.
El llenguatge era totalment mític i el sentit de la vida consistia en ser instruments dòcils a la voluntat divina.
Vivien, aleshores, immersos en una religiositat necessària per a no desesperar i trobar consol també en l’adversitat, en les desgràcies i en els sofriments. La mirada estava posada cap al bé comú i d’ahí l’acceptació del sofriment, perquè si Déu m’envia patiment és la meua contribució per a bé d’altres, perquè eixa és la voluntat de Déu.
A mesura que hem conegut més la natura i la capacitat humana ha descobert el comportament d’ella, ha pogut donar cura a malalties i explicar possibles cataclismes i tragèdies, obligant a donar nou significat a l’expressió “siga el que Déu vulga” i replantejar-nos el llenguatge. Les arrels transmeses pels iaios necessiten un canvi de llenguatge, obligant a revisar els diferents sermons i les diverses celebracions a les nostres parròquies. Pareix que l’Església manté el mateix llenguatge mític per a una societat assentada en un llenguatge crític, amb conseqüències nefastes, perquè els missatges, celebracions i sermons reboten sense cap ressonància i sense poder ser assumits per una societat que codifica des d’un altre paradigma. La nostra societat no espera respostes de la divinitat sobre si plou, hi ha sequera o farà calor, i quan encara es mantenen les rogatives per la pluja o la sequera o es posa a beneir al poble amb el santíssim des dels terrats per evitar epidèmies, s’allunya i queda desconcertada.
Urgeix un canvi de llenguatge a l’Església, perquè la recerca de Jesús no s’ha perdut, però no se’l troba escoltant el llenguatge mític. No es pot mantenir expressions que no connecten ni sintonitzen amb la mentalitat actual
L’Església està dient-nos que som al temps de Pasqua. ¿Creiem que s’entén allò que volem dir? Segurament estem donant per suposades massa coses, com que la fe es transmet en la família, encara que comprovem que això no és cert i, per tant, mantenir l’expressió sense explicar-la, simplement condueix a no ser escoltats ni a crear un ambient pasqual.
L’Església continua la sacramentalització com si fos l’evangelització. No repara si semblen actes màgics i s’apel·la al “suplet ecclesia” (l’Església supleix) o a “l’ex opere operato” (per l’obra realitzada) que vés a saber què entén el poble de Déu.
La situació actual a l’Església és d’emergència, cal un replantejament profund, a més, quan el mateix fonament de la fe cristiana, la resurrecció, és explicat de forma que més bé s’entén una reencarnació. ¿Volem adonar-nos sobre la urgència de revisar el nostre llenguatge o estem per mantenir el discurs, encara que induesca a confusions irreparables?
Un passeig per les parròquies en aquest temps de pasqua pot acreditar açò que diem sobre el llenguatge mític i sobre la pasqua, provocant l’allunyament de les persones amb mentalitat crítica i el comportament religiós, sense l’alegria de la Pasqua ni de l’Evangeli.
Deixe la pregunta a l’aire: Hui, en què és Pasqua?