Tant la primera lectura com l’Evangeli ens inviten donar gràcies a Déu per les persones concretes, amb noms i cognoms, gràcies a les quals arriba a nosaltres la Bona Notícia de l’amor de Déu. Com és d’important estar atents per acollir aquestes persones, hòmens i dones de Déu, que ell posa al nostre camí. El que feu la dona de Sunam quan conegué el profeta, li canvià la vida: el que semblava impossible, deixà de ser-ho: la promesa es complirà.
En temps de prioritats, ja a l`Antic Testament ens apareix un camí exigent, camí de la Vida. Prioritat de Vida. I que des del Nou Testament, de la mà de Jesús, es torna suau i lleuger. Jesús no ens està demanant el que ell necessita sinó el que nosaltres necessitem: Estimar els altres. Veure i mirar les necessitats de l’Altre, les prioritats de caritat, d’estima de l’Altre, personal i comunitàriament, com a persones i com a pobles.
Posar Jesús i el necessitat al davant i per damunt de l’amor als éssers més estimats i per damunt de la nostra pròpia vida no resta res a l’amor a Déu. Al contrari, el purifica, l’ennobleix i el multiplica. Et dona una gran llibertat interior, omple de llum la teua vida i et mou a eixir de les tenebres dels nostres inframons a la llum admirable a què som cridats.
L’Església, el poble de Déu, nosaltres, comprovem una i altra vegada que buscant-nos a nosaltres mateixos, les nostres seguretats, els nostres interessos per damunt de tot, no hem trobat la felicitat que desitjàvem. Si dediquem temps i diners i la nostra vida a ajudar altres, prioritàriament els més vulnerables i/o necessitats trobarem pau i vida abundant.
La prioritat de Jesús sobre els vincles familiars reflecteix una concepció de mestre-discipulat. La prioritat de la caritat ens introdueix en la concepció de Persona fill/filla de l’únic Pare.
És veritat que tot açò pot quedar en un bell somni si no és perquè Jesús ha donat la VIDA perquè es faça realitat en les nostres vides. És el que celebrem en cada Eucaristia.