Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
He estat atent a tots els missatges que el papa Lleó XIV ha deixat al llarg del seu viatge per Madrid, Barcelona i les Illes Canàries i pareix que ha mostrat una ferma preocupació per la unitat, la defensa de la dignitat humana i la construcció de la pau.
Però és sabut que no sols parlen les paraules, també parlen les imatges i en elles es feia visible una certa incongruència quan, per una part, ressonava una forta defensa de la vida humana, de la inviolabilitat de la dignitat i una forta oposició a tota polarització i, per altra part, l’organització i l’estructura eclesiàstica visualitzaven l’exclusió de la dona (calia mirar l’espectacle dels altars i el seguici papal), la invisibilització dels pobres i marginats (a qui s’anunciaven ser el centre de tota evangelització i preferits de Jesús) però sense cap espai visible per a elles i ells. Aquest fet hauria de conduir a un replantejament de què fer de l’Església.
Vivim moment molt delicat, del qual hem de prendre postura respecte a la realitat de tantes persones, que són amb nosaltres, però que no són reconegudes per no tenir papers per part d’una gran part de la societat, la qual, moguda per interessos, es nega a atorgar-los dignitat i respecte, igualtat i treball.
Des de l’Evangeli, no acudeix cap paraula defensora?
El papa Lleó XIV, al Port d’Arguineguín, ha alçat la veu per dir-nos que eixes persones són “despullades de gairebé tot, però mai podran ser despullades de la seua dignitat“; i ho ha dit davant d’emigrants i també de les autoritats españoles, fent-ne destinatàries també a les europees: “Europa no pot proclamar dignitat humana i al mateix temps acostumar-se que el Mediterrani i l’Atlàntic siguen cementiris sense làpides”.
Als discursos del papa Lleó XIV eren presents bisbes, sacerdots, autoritats civils i polítiques i també responsables socials i religioses i totes aplaudien. El papa feia una denúncia a la tracta humana, a la recerca de la felicitat prescindint dels altres: “la persona migrant no és una categoria o una xifra” i s’aplaudia, però també quan dirigint-se específicament a l’Església deia: “No podeu desentendre´s de cap lloc on la fam, la set, la violència, la por o l’exili continuen ferint la dignitat humana” i afegia: “Ens agenollem davant l’altar per adorar Crist present en l’Eucaristia, però després no podem passar de llarg davant dels caiucs i les pasteres. De la pregària, brolla tot servei”. Totes aquestes paraules rebien un fort aplaudiment per part de totes les persones presents. Conversió o incongruència?
El papa Lleó ha finalitzat el seu viatge i ara pertoca als bisbes, sacerdots, comunitats cristianes i parròquies alçar la mirada per a no quedar encegats pel daurat dels altars; dirigir la mirada i les oïdes als sofriments de tantes persones denigrades per polítiques xenòfobes i combatre els discursos d’odi que intenten despertar dimonis d’una suposada invasió islamista i d’una invasió que s’aprofita dels nostres recursos, comportament totalment oposat a l’Evangeli.
El papa Lleó, respecte a ser seguidor de Jesús, deia: “no sols és ajudar a sobreviure, sinó a recuperar la confiança i reprendre el camí per créixer en la seua unicitat pel bé de tots. S’ha d’abraçar la persona que sofreix i donar ànim al ferit perquè s’aixeque”.
El treball a fer, doncs, no sols ha de ser assistencial sinó d’integració de les persones per al seu ple reconeixement. Per això, a les parròquies, l’acollida no pot quedar reduïda a la tasca d’uns quants voluntaris ni ha de ser considerada com una qüestió secundaria, sinó que s’haurà d’alçar la mirada per denunciar totes les proclames xenòfobes, discriminatòries i indignes, encara que eixe comportament tinga costos previsibles per part dels grups de poder.
La postura de l’Església ha de ser clara i ferma des del seguiment de Jesús, ha de ser la veu dels sense veu, profètica per a denunciar tantes polítiques que no afavoreixen la dignitat de la persona i construeixen constructes de marginació.
Mirem el que està passant al nostre voltant i no guardem silenci enfront de les polítiques que ignoren el dolor de les persones, perquè Déu és amor i, l’ús del seu nom sense fer-lo visible és profanació. No oblidem les paraules del profeta Isaïes (cap.58) que deia clar que el culte vertader és aquell centrat en la justícia social i alliberament dels oprimits, més enllà de ritualismes.
Les víctimes dels abusos sexuals a l’Església continuen reclamant ser escoltades i rebudes, els pobres ser visualitzats i trobar un lloc a les parròquies, les dones no ser menystingudes, la comunitat tinguda en compte i el compromís pels últims siga radical i concret.
Ara és l’hora de reaccionar i eixir de les sagristies i d’espiritualitats desencarnades.