Vicent F. Estarlich Chover (l´Alcúdia), és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Ha passat ja molt de temps. No recorda un com, però de sobte es va veure confinat a estar tancat a casa perquè va aparéixer “alguna cosa” que no es veu (virus) i que té la particularitat de ser molt assassí.
Ens ho preníem una miqueta de broma, com si es tractara d’una de tantes històries en les quals se’ns vol espantar que ve el llop que mai arriba, encara que deixant sempre la incertesa de si un dia serà veritat i hi arribarà; llavors ens trobarà desprevinguts perquè ens hauríem cansat d’escoltar tant d’anunci contradictori i, la major de les vegades, en fals.
Certament ens pillà estant a les beceroles: aglomerats en estadis de futbol, de festes en les mascletades de Falles ací a València, en manifestacions pels carrers reivindicant les nostres causes justes i de vegades sagnants i amb el nostre sistema de salut delmat i desabastit. El resultat tots el sabem i el drama, en les nostres carns.
I ara què?
Tot aquest temps de confinament obligat ha motivat en les persones diferents estats d’ànim que més prompte que tard mostraran els seus efectes. Moltes persones tindran molt difícil eixir al carrer, perquè estan envaïdes per les pors i ho dic en plural perquè són moltes i variades; unes altres s’acceleraran i es llançaran al carrer com el miner que acaba la seua jornada i ix de la mina desbocat perquè considera que torna a la vida eixint del forat; bastants persones hauran perdut l’hàbit de les relacions personals i els costarà molt enlairar-se i eixir de la dependència de la màquina virtual, perquè se senten còmodes i segures i consideren que no estan soles i que, per això, no tenen necessitat de cap contacte personal.
D’altra banda haurem de preparar-nos a poder acollir aquesta “epidèmia psicològica”, perquè no desemboque en depressions, ansietats i en diferents alteracions mentals. I tot sense deixar de costat que eixa cosa invisible (virus) segueix entre nosaltres i davant la qual no podem baixar la guàrdia.
El nostre sistema de salut ha quedat saturat, amb moltes deficiències i massa sanitaris contagiats; i bastants en els cementeris. I això havent considerat les nostres autoritats que amb els pressupostos destinats a salut per a les diferents autonomies eren suficients per a atendre les demandes de la població. Sabíem dels temps d’espera per a ser atesos; sabíem de les dificultats que se suportaven perquè algun especialista et visitara; però, no obstant això, es considerava suficient el que es destinava a salut i si es protestava era per ganes de desestabilitzar el nostre sistema democràtic.
¿Hi ha pressupost previst per a l’atenció psicològica? ¿Estem preparats per a acollir les urgències mentals i les alteracions de conducta i de l’estat d’ànim com de la ubicació de la realitat que ens toca viure? ¿S’ha previst com atendre les alteracions provocades per la desesperació d’haver perdut tots els recursos per a fer front a les despeses ordinàries com també atendre els desequilibris que provocarà l’atur, els desnonament i el tancament de llocs de treball?
Sembla que en la nostra societat solem buscar solucions ràpides i momentànies (pastilles, alcohol o algun al·lucinògen) perquè ens calmen i evadir-nos de tot el que tenim damunt. Però la realitat sempre s’imposa i ens obliga a haver de fer front a aquestes situacions que arriben afegides al drama viscut.
Ningú vol tragèdies ni agressions ni picabaralles. El nostre sistema nerviós és dur, adaptable i fort; però també és delicat, sensible i complex, capaç de resistir tensions, però fins a un cert grau, de tal manera que si no se li evita el grau de tensió esclata i llavors el desastre en l’estructura de la persona és greu.
Què ens espera? Segurament, la situació dramàtica de moltes persones aparentment quede atenuada per l’estiu i florisca a la tardor; però de totes maneres haurà d´anar amb compte perquè el relax estiuenc pot ser també causa de frustracions i depressions. ¿Hi haurà consideració a aquesta situació per a previndre el dia després o també continuarem patint en la pròpia carn, una vegada més, la visió esquizofrènica del món de les autoritats respecte al món real dels mortals?