1707-2007:¿Tres-cents anys refent la desfeta?
REFLEXIONS DES DE LA FE CRISTIANA. (Març 2007)
A la darreria del segle XVII s’operà un canvi important a l’Occident d’Europa, donat que l’hegemonia continental de França hagué de cedir el pas a un equilibri europeu amb l’auge de les potències marítimes d’Anglaterra i Holanda. A aquesta lluita per la supremacia imperial s’afegí el problema successori en la corona d’Espanya, on aspiraven al tron Felip de Borbó, representant de França, i l’arxiduc Carles d’Àustria, amb el suport d’Anglaterra i Holanda. Castella s’uní al borbó, i la Corona d’Aragó optà per l’austracista. A l’interior del Regne de València, l’elit oligàrquica, anomenada “botiflers” s’adherí majoritàriament a Felip de Borbó, i els llauradors i les classes humils, anomenats “maulets”, eren austracistes. Aquells defensaven uns privilegis, aquests uns drets forals. Semblantment ocorregué a l’Església: mentre l’alt clergat es solidaritzava amb l’aristocràcia terratinent borbònica, la baixa clerecia estigué al costat del poble pla. Així el Regne de València es convertí d’alguna manera en el camp de batalla on es dirimí la Guerra de Successió.
La Batalla d’Almansa el 1707, la ferotge i sanguinària repressió subsegüent per part borbònica, la immediata abolició dels Furs i la implantació del Decret de Nova Planta pel justo derecho de la conquista que han hecho mis armas, ocasionà que el Regne de València fou uniformat per les lleis i llengua de Castella. El que significà la destrossa dels maulets per als valencians i valencianes queda recollit en la dita popular: Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança. A partir de la desfeta d’Almansa s’encetà un llarg, difícil i pesat camí. En un primer moment, de supervivència; després, especialment de la Renaixença ençà, de recuperació i normativització del valencià, anomenat també català.
Unes dècades després, el 1762, l’arquebisbe Mayoral reblava el clau castellanitzador amb la següent disposició: Mandamos que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano. Amb la qual cosa s’encetà la desfiguració i agressió ortogràfica de molts dels cognoms valencians que començaren a ser escrits bàrbarament. Per tot plegat, resulta greument decebedor que a hores d’ara cap autoritat eclesiàstica encara no haja abolit el decret de Mayoral.
Als nostres dies, quan estàvem al llindar d’assolir l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia amb el reconeixement jurídic de nacionalitat històrica i el conseqüent suport al valencià per les Corts de l’Estat espanyol, un cop d’estat a la II República, la Guerra Civil i quaranta anys de dictadura estroncaren l’esclat del català, i la llengua dels valencians i valencianes esdevé emmudida i perseguida; desfeta i anorreada.
En el llarg procés fracassat per recuperar el valencià en general, i com a llengua litúrgica en particular, cal destacar, per una banda, la transició a la democràcia de tot l’Estat, i la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de la Generalitat; i, per altra banda, la fita del Vaticà II amb l’aprovació de la constitució Sacrosanctum Concilium que obrí la porta a l’ús de les llengües pròpies a la litúrgia. I, no debades, aquest esdeveniment marcà una represa entusiasta, amb profitoses propostes i resultats. Un fruit preuat d’aquesta etapa va estar l’edició amb aprovació episcopal del Missal del Poble de Déu. Tanmateix, si a Catalunya i les Illes Balears ha florit exitosament l’ús del català a la litúrgia, al País Valencià no ha estat així. L’anomenada Batalla de València truncà l’impuls lingüístic i aterrí els bisbes que, mancats de coratge i tremp profètic, es refugiaren en un sospitós silenci, no sempre exempt de complicitat, tot i menystenint les demandes i el dret a viure en valencià la nostra fe cristiana. Justament per això:
Mai no podrem conèixer el que ha significat per a la relació fe-vida aquest pecat històric contra la inculturació.
Mai no podrem aclarir el que ha significat per a l’evangelització que la llengua amb què els homes i dones treballen, estudien, investiguen, estimen, reneguen, coneixen la realitat, creen, es comuniquen i tot, haja estat foragitada de la vida eclesial.
Mai no podrem esbrinar com ha incidit en la comprensió del Déu de Jesucrist el fet que els moments més importants de la vida, aquells que donen sentit de transcendència, i per això tenim necessitat de celebrar-los ritualment, com ara: el naixement, la pubertat, l’experiència fraternal del compartir, el matrimoni, la malaltia, la reconciliació, la mort… no s’hagen celebrat en la cultura i llengua que ens fa membres d’un poble.
Si emfasitzem aquestes consideracions en la fita del tres-cents aniversari del decret de Nova Planta no és perquè tinguem una afecció funesta per celebrar derrotes. Les batalles militars no formen part del nostre ideari. Justament per això, per no voler considerar irreversibles els efectes de les confabulacions militars i polítiques, propugnem la normalització del valencià i de la seua cultura a l’Església i a la societat civil. Perquè, al capdavall, creure en la resurrecció de Jesús és creure que el pecat, la mort i la injustícia no tenen l’última paraula; és creure en un País Valencià solidari, sostenible i amb autoestima; és creure en una Església inculturada i compromesa en les millors aspiracions de la societat.
Per tot plegat, recolzem i fem nostres totes les reivindicacions justes que s’aixequen per part de tots els estaments, grups i entitats amb motiu d’aquest esdeveniment.
Ens dirigim a la societat civil i eclesiàstica perquè valore i estime el que significa ser valencians avui.
Ens adrecem també als bisbes de les quatre diòcesis valencianes perquè engeguen les mesures oportunes per tal que:
*en les comarques castellanoparlans hi haja presència del valencià en les celebracions eucarístiques dels caps de setmana.
*en la comarques valencianoparlants hi haja, si més no, una celebració eucarística en valencià en els serveis litúrgics dels caps de setmana.
Conseqüentment propugnem:
*l’edició al valencià de tots els textos litúrgics.
*que els bisbes i preveres tinguen un coneixement estàndard de comprensió i expressió en valencià.
*que als seminaris i centres de formació eclesiàstics ocupe un lloc rellevant l’àrea de llengua i cultura valencianes.
*que les catequesis parroquials assumesquen el valencià si aqueixa és l’adscripció lingüística de la comarca corresponent. Per això, és inajornable l’edició al valencià de tot el material catequètic.
*que es derogue el decret de Mayoral.
Les tres-centes signatures que acompanyen aquest escrit, promogut pel Grup de Capellans de Dissabte, volen retre homenatge d’estima i agraïment a totes les persones que al llarg d’aquests tres-cents anys han sabut romandre fidels al llegat que ens constitueix com a poble.
Grup de rectors del dissabte
Març de 2007