És prou apropar-se a certes històries per comprendre què és un cos ferit, una vida feta malbé i un futur hipotecat. Una urpada capritxosa de l´atzar dugué Valentín, als seus cinquanta anys, a pernoctar al pòrtic de Bancaixa, i esperar l´alba a la porta de Mercavalència; un fracàs escolar continuat dugué Pere a pelegrinar als seus vint-i-un anys a la recerca de treball; un colp militar expulsà Samir i Berta del seu país i, establits a València, viuen la seua doble absència; la situació pandèmica tancà les llars on Elena, als seus trenta-cinc anys, cuidava ancians i, hui, confinada en la seua habitació amb la seua filla menuda, sobreviu amb l´ajuda de Càrites. Així ha anat construint-se el paisatge social dels qui aspiren a quelcom mínim que resulta bàsic. No perseguixen una plaça en el suposat paradís del benestar, ni desitgen la ruïna dels que es consideren els seus propietaris; simplement, aspiren a un ingrés vital mínim.
Les persones i institucions, que s´atribueixen el poder de determinar quines vides són valuoses i quines ni tan sols han de ser plorades, multipliquen les sospites i les reserves. Diuen de Vostés que, si se´ls garanteix un ingrés bàsic vital, es crearà una fàbrica de malfaeners; els recorde que “no tota caiguda té lloc cap avall” (Paul Nizan) sinó que pot ser una llançadora cap avant; diuen que si Vostés disposen de llibertat per decidir el propi destí, es creuran en el paradís comunista sense estímuls per competir; ¡pobre paradís si es conforma amb tan poc!; diuen que si a Vostés, per fi, els va bé, serà la ruïna d´aquells a qui sempre els ha anat bé, ¡sempre la nefasta mentalitat de suma zero!
Sens dubte, tota mesura social pot produir efectes no desitjats, però ningú renuncia a la quimioteràpia perquè li cau el cabell, sinó que s´ocupa de la conseqüència indesitjada pels altres mitjans. La possible patologia de l´íngrés mínim no es combat renunciant a ell, sinó activant el suport cultural, l´accessibilitat laboral o l´acompanyament personal, la intel·ligència cooperativa. I aquesta és la prova d´acreditació a la qual s´enfronten hui les Comunitats autònomes, com la valenciana, que implantaren amb encert la renda d´inclusió: necessiten complementar-se amb recursos tècnics, amb la mobilització social, amb l´economia solidària, amb la implicació comunitària o amb el treball cívic. Altrament, l´ingrés mínim es converteix en un simple subsidi d´emergència i la lluita contra la pobresa en un simple paliatiu d´una situació injusta.
La conquesta d´un dret és sempre una batalla guanyada contra les resistències dels poderosos i els obstacles dels interessats. Però els drets acaben arribant perquè, com subratlla Amartya Sen, són els protectors de capacitats; i si el dret d´expressió protegia la capacitat de parlar, o el dret d´associació ho feia amb la capacitat de viure junts, quina capacitat protegeix el dret a l´ingrés mínim vital? Protegeix la capacitat d´empoderar-se de les seues condicions materials per participar en la vida col·lectiva; només perquè existisca vida social o laboral o cultural, prèviament ha d´haver-hi vida. Necessitem les seues capacitats d´indignació, de resistència, d´ensomni, fins i tot de passotisme. Com em deia Costel, quan se li concedia l´ingrés valencià d´inserció, “ara puc ser caminant amb motxilla”. Certament, Vostés tenen la responsabilitat de mostrar que es pot rebre l´ingrés vital i ser socialment actius fins a menjar del pa amb el propi esforç. La mateixa responsabilitat que tenen els detractors de l´ingrés per a treballar decididament per una societat accessible, crear ocupació digna, i afavorir la inclusió en un societat d’iguals.
L´hora del món demana estendre l´ingrés bàsic a tota la població mundial per a construir una societat sense fam com un element substantiu en la lluita contra les desigualtats locals i mundials. Hi ha riquesa suficient per a fer-ho, se sap com implantar-ho, i existeixen organitzacions mundials disposades a aconseguir-ho en la seua lluita contra la pandèmia de la fam. “Tal vegada – diu el papa Francesc – siga l´hora de pensar en un salari universal capaç de garantir i fer realitat eixa consigna tan humana i cristiana: cap treballador sense drets”. Per marcar l´hora, Francesc ha sigut reduït a la categoria de ciutadà Bergoglio. Però com assegura la nicaragüense Gioconda Belli “Así fue como proliferaron en el mundo / portadores de sueños. / Los llamaron ilusos, románticos, pensadores de utopías. / Nosotros sólo sabemos que los hemos visto / sabemos que la vida los engendró / para protegerse de la muerte”
Joaquin Garcia Roca. Sociòleg i Teòleg.
Levante 16/06/2020