El Corpus, la festa de les ciutats l´esclat de la nostra cultura

Alfons Llorenç Gadea (Planes 1951) és llicenciat en filologia per la Universitat de València i autor de diversos treballs.

Memòria del Corpus que no ha pogut ser

EL CORPUS, LA FESTA DE LES CIUTATS L’ESCLAT DE LA NOSTRA CULTURA,

ALFONS LLORENÇ

València va esdevenir, des del segle XIV, un referent europeu en homenatge públic i gloriós a l’Eucaristia amb l’explosió de la cultura i el magnífic document dels nostres orígens, que és la processó del Corpus. Al mateix temps, la processó es va constituir en fonamental exponent de la personalitat del poble valencià i festa cívica, que, en incloure les més altes institucions del cap i casal i del Regne de València, arribà a ser testimoni de la sobirania i d’una sorda resistència a l’assimilació.

Les manifestacions del culte i veneració del misteri eucarístic apareixen ja en el mateix moment del naixement i configuració del poble valencià. Durant la croada, que fou la conquesta de Jaume I, el 24 de febrer, segons uns de 1239, i, segons altres de 1276, haurien esdevingut els llegendaris prodigis del Mont Sant de Llutxent, que van originar el culte als corporals sagnants, prodigiosament transportats per una mula daroquina a la seua ciutat de Daroca (al suposat lloc del miracle dels corporals es construí el 1422 un convent, precisament, amb el nom de Corpus Christi i, com no!, encomanat als dominics); de 1348 data el “Miracle del Peixets”, que haurien salvat unes hòsties consagrades, caigudes del copó d’un vicari al barranc del Carraixet en el terme d’Alboraia; l’any 1397 fou el robatori, executat per pirates berberescs de la custòdia de Torreblanca, que produí un fort impacte en el Regne; més tardà és el furt de les sagrades formes a l’Alcoi per part d’un presumpte hugonot francès en el post-tridentí 1568, intensament aprofitat pel contrarreformador arquebisbe Joan de Ribera, potenciador del culte eucarístic.

Aquestes i altres històries meravelloses van ajudar a consolidar i potenciar el culte Eucarístic i la festa de Corpus Christi. Un important objectiu fou intentar allunyar les negacions de la transubstanciació sembrades, en l’època de la fundació del nostre estat medieval pels “bons homes” i les “bones dones”, la dita heretgia dels càtars, que, protegits per la corona valenciana, es refugiaren en diverses comarques del nord i del sud. Posteriorment, reapareixerien dubtes i objeccions escampades pels nuclis erasmistes i

reformadors, presents al País des del temps de Luter. Una presència que es combina, simultàniament, amb el pontificat d’arquebisbes tridentins, que es fixaren com a prioritat el foment del culte eucarístic, com es nota en l’abundant literatura, la grandiositat de les processons de la Divina Majestat o en la singularitat de les “capelles de la comunió” com a satuari específic, adossat al temple, de reserva i adoració del Santíssim Sagrament.

Precisament foren els fills de Sant Domènec (també seria dominic l’inquisidor i acèrrim papa contrarreformador Pius V), adalils i capitosts de la repressió inquisitorial albigesa, els que tractaren de reforçar el dogma i de difondre la festivitat de la institució de l’Eucaristia fora del dol i les penitències de la Setmana Santa (Recordem el dominicà Tomàs d’Aquino i el seu paper en la composició de la litúrgia del Corpus i dels grans himnes eucarístics, encara amplament i intensament utilitzats, com ara l’”Adoro te devote”, “Lauda Sion”, “Verbum Supernum”, “Pange lingua” i “Tantum ergo”). Per això, per procurar als fidels una celebració festera i gloriosa el papa Urbà IV el 1264 (després de la fí del catarisme amb la caiguda dels seus últims bastions: el 1244, Montsegur, i el 1255, Quéribus) va marcar el dijous després de l’octava de la Pentecosta. Joan XXII universalitzà la diada el 1316, decretant la solemne exaltació amb una processó de teofòrica. Com era lògic, immediatament es va estendre per les nostres terres. Vic va ser la primera ciutat de la península en organitzar la processó del Corpus a 1318, un any més tard ho faria Barcelona. L’event es va establir a municipis grans amb pròspera burgesia i dinamisme econòmic i, per tant, el Festival de la cristiandat es va convertir en el Festival de les ciutats emergents.

En 1355 el bisbe de València Hug de Fenollet, que abans havia estat de Vic, va gestionar i aconseguir dels jurats del Cap i Casal que l’autoritat civil –com pertocava- convocara la processó per al dia 4 de juny, mitjançant una crida, que ja estableix les bases de la comitiva que ha sobreviscut fins al dia de huí: “una general e solemnial processó per la ciutat sia feta, en la qual sien e vagen tots los clergues e religiosos e encara totes les gents de la dita ciutat”. Estableixen l’itinerari, que encara roman, i fins i tot conviden els veïns a l’ornament de cases i carrers: “us esforceu a empaliar e enramar los enfronts de vostres albercs e a netejar vostres carrers”.

Nasqué, doncs, com a festa urbana. I, per si fora poc, anà generant-se en una ciutat en ple auge i expansió, que, com a capital d’un jove estat europeu, començava l’ascens cap al seu màxim esplendor. Una diada sufragada, tutelada i subordinada a les autoritats d’aquell regne independent mitgeval. I, unes altes magistratures que, per ser elegides el dia de Pentecosta, tenien en la processó un gloriós aparador (per primera volta es manifestaven al poble) en forma de rigorosa desfilada jerarquitzada dels tres braços del nostre parlament i de la Generalitat foral; un fet que la convertí en un important referent cívic. A més, cal tindre en conte que Jaume I va fundar un nou estat regit per una constitució basada en l’avançat dret romà i a l’estil de la Roma eterna, amb la preeminència de la capital (“cap i casal”) i el seus Jurats; “Ciutat e Regne de València” era el nom oficial i la realitat. Malgrat el mal d’Almansa i la desfeta de la Nueva Planta, encara ens retorna la processó el record del temps de la sobirania, en acollir, simbòlicament, els antics tres braços, representats, potser sense voler-ho o saber-ho, pels nobles, els canonges i les autoritats municipals amb els gremis i les parròquies.

I, des de València, s’irradià la processó a les ciutats i viles reals com Xàtiva, Morella (1358), Oriola (1400) i molts dels seus esplendorosos ingredients passaren a integrar-se en les grans celebracions, des de la festa de la Salut d’Algemesí als moros i cristians del Sant Jordi d’Alcoi.

La magnificència del segle XV es va unir a l’espectacularitat barroca per explicar la història de la salvació amb dramatitzacions de l’univers sagrat de l’Antic i el Nou Testament i els personatges de la mitologia jueva i cristiana. El nostre poble va omplir el marc creat per l’Església, incorporant-li els elements de la seua cultura que va creure necessaris per a omplir-lo i construir una gran festa: des d’esports com el tir i arrossegament fins a les enramades de ginesta, murtra i pètals de roses de les primitives litúrgies del festeig i la fecunditat, les danses de bastons o pals fàl•lics, pròpies dels rituals de la sembra i la fecunditat, disfressades –com no!- de lluites dels pecats contra la virtut. En tan sincrètica i acollidora cavalcada s’acomodaren inclús els sàtirs degolladors, els gegants, primitius habitants de la terra, els nanos, genis de la natura, els monstres representants del caos originari o les danses i els balls de la fertilitat, el bestiari, símbols i ritus pagans de les collites i, en especial, d’adoració del blat. I, d’aquesta manera, es configurà una de les processons més originals, riques i acolorides de tota la cristiandat, obscurida i menystinguda des de la pèrdua de la sobirania el 1707.

El Corpus de València, festa, també, cívica, malgrat l’arrabassament de les llibertats, encara és un exponent i un esclat de la nostra cultura nacional, un document contra l’alienant uniformisme i l’imposada despersonalització, malgrat les ingerències i mistificacions, no deixa de ser un testimoni de la resistència de un poble a l’anihilament, un poble que no vol morir.

La processó del Corpus passeja els mites i la cultura i bocins de nació. Pels carrers, ornats amb ritus de festeig i fecunditat, desfila el més vell olímp del nostre poble, els esperits de

la natura. El forment, transubstanciat en pa, aliment bàsic i imprescindible, primordial, “el pa nostre de cada dia”, sacralitzat, consagrat com a viàtic d’amor i de vida, un pa habitat per Déu: “Hoc est enim corpus meum”