“El règim neoliberal, mitjantçant aquesta societat tecnicoindustrial individualitza, conforma una societat atomitzada” en paraules de Papa Francesc. És una comunicació sense comunitat i a més, força additiva: sols cal vore de quina manera està enganxada la gent als grups digitals, a les contínues informacions. Aquest és el repte de la globalització i la comunicació digital, que com diu el Pontífex: “Ens ha fet més pròxims, però no més humans”. Amb tota claredat no hem de tindre por a la tecnologia, no és l’enemic, és part del nostre desenvolupament humà, però cal ser conscients que és una ferramenta de vigilància, individualització i estratificació.
En aquest moment contemplem com per tot arreu els símbols i els rituals, malauradament, van desapareixent; és un fenomen que no l’hem d’explicar ni com una emancipació, ni de cap manera com diu l’arquebisbe Cañizares: “como resultado de las culturas de la muerte de Dios de Nietszche i de los dramaturgos como Manuel Molins”.
En aquest temps de globalització i comunicació digital, la Religió compta com a component principal, el ritual i els símbols, que configuren unes concepcions que assumim i que tenen com a objectiu fonamental el de mantenir cohesionada la comunitat. Aquest relligament amb una comunitat és allò essencial de la religió i sobrepassa el legítim sentiment íntim, místic i individualista de relació amb Déu o amb la divinitat. És també la comunitat l’àmbit que ens dóna la permanència i l´estabilitat del camí que hem de recòrrer.
Seguim les petjades del Papa Francesc en l’Enciclica Fratelli tutti: “No esperen res des de dalt, perquè sempre és més de la mateixa cosa, o encara pitjor; comencen per vostés mateixos: és possible començar des de baix, des de cadascun de nosaltres, a lluitar per les coses més concretes i locals, i en aquest sentit, treballar per les coses locals: és el bioregionalisme que permet la sostenibilitat i la humanització de les comunitats”.
Per tant, la humanització de les comunitats a què es referix el Papa és el de les comunitats concretes, per tal que isca reforçada la dimensió compassiva; i que en aquest procés de secularització de la religió, com a fenomen sociològic al qual assistim, tinga lloc també un procés de substitució funcional per nous constructos i potencial crític i alliberador. Una invitació a la solidaritat amb el sofriment i la misèria, a una comunitat amb la vivència simbòlica que la concentra, amb uns rituals que hi romanen.
Hem d’aprendre a demorar-nos i per a fer-ho, necessitem tallar el temps com fan els rituals de les festes, d’aniversari en aniversari; amb el ritual sacramental: el bateig, la primera comunió, la confirmació, el mateix ritual funerari, tant si són cerimònies religioses o civils. Protegixen com protegix una casa i com exemple, en el cas del ritual funerari, en aquest temps de pandèmia, ho ha fet del sentiment desgarrador de les ferides del dol per la mort del ser estimat. Ho necessitem per donar sentit a la vida.
Àdhuc, aquestes parades a què inviten els rituals comporten, a la fi, el requisit de tancar etapes o trajectes del camí de la vida: el tancament de la vida personal, o el tancament de l’activitat professional.
A propòsit, ve de meravella confrontar, per la seua claredat, dos testimonis oposats: el d’alguns bisbes i polítics, per la resistència que mostren a tancar la seua activitat de responsabilitat pastoral (i ben segur de poder), sense acceptar les seues evidents limitacions, front a l’inapreciable manifest d’altres bisbes, com Pepe Vilaplana que, en complir el temps reglamentari i reconéixer les limitacions lògiques de l’edat, demana abandorar el càrrec i anar de coadjutor al seu poblet de Benimarfull, on es troba ara; o el tancament de la vida d’un far de la Humanitat, com és José Mujica, en anunciar la renúncia definitiva de la seua ocupació política!: “Me voy porque la pandèmia me ha echado; este partido no se juega en los despachos, sino en la calle, en contacto con la gente y mi edad y enfermedad no me lo permite”. Entenen, viuen i donen testimoni que, al cap i a la fi, es pot prestar servei tant en l’avantguarda com en la reraguarda.
En aquest temps de la pandèmia trobem històries precioses i heroiques de sanitaris, treballadors de serveis, treballadors manuals, obrers, avis que s’han de fer càrrec dels nets; tots ells, davant d’un perill evident de contagi, no tenen por de mirar la mort de cara, o si la tenen la superen; no tenen por a tancar la vida. Es troben a la fi a soles, com tot el món, però en comunió, (religació-religió) amb la comunitat; en paraules del Papa Francesc: “en un compromís de fraternitat i amor social que s’ha concretat en l’atenció dels més dèbils, els malalts, en un tarannà de tendresa i amabilitat”. Tots ells, uns creients en Déu, altres no, no importa, han estat un testimoni de solidaritat amb el sofriment. Ara ve de meravella rememorar León Felipe: “No he venido a cantar, podeis llevaros la guitarr.; ni he venido, ni estoy aquí arreglando mi expediente, para que me canonicen cuando muera. He venido a mirarme la cara en las lágrimas que caminan hacia el mar, y en las lágrimas que se esconden en el pozo, en la noche y en la sangre; y también a poner, siquiera, una gota de mi llanto. He venido a escuchar otra vez esta vieja sentencia: Ganarás la luz con el dolor de tus ojos”.