José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
UNA MIRADA A LLUIS VIVES
Camina el mes de març i la lluminositat del dia ens fa sentir ja un inici de la primavera. M’imagine que Joan Lluis Vives, nascut a València en març del 1493, tindria eixa sensació en el record des de la boirosa ciutat de Bruixes (Bèlgica) on va viure molt de temps i on va morir en maig del 1540, als 47 anys.
S’acaba de publicar (editada per Taurus) una àmplia biografia d’ell escrita per José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid (i antic alumne i professor de la Universitat de València). L’obra reivindica la importància i modernitat del filòsof Joan Lluís Vives, tot destacant la seua figura de gran humanista i la seua vida exemplar.
La publicació m’ha fet recordar que el 26 de febrer de l’any passat, poc abans de decretar-se l’estat d’alarma per la pandèmia del coronavirus, l’Aula de Ciutadania de Llíria va dedicar una sessió a Lluis Vives. La xarrada va estar a càrrec de Francesc J. Hernández, professor del Departament de Sociologia de la Universitat de València, qui ens va fer vore perquè era tan important, encara avui, aquest gran pensador valencià i europeu, precursor de la Il·lustració.
La vida de Joan Lluís Vives em fa sentir, personalment, una profunda emoció. Pertanyia a una rica família d’orige jueu, conversa al cristianisme, que va patir una tràgica persecució a càrrec de la Inquisició (el Sant Ofici). L’any 1526 el pare fou condemnant a la foguera, i la mare, que ja havia mort, fou desenterrada per a cremar-se les seues restes. A més a més, la família fou desposseïda de totes les propietats.
Com va ser possible tanta crueltat, tant de fanatisme, tanta intransigència, tanta maltat? No hauria de vacunar-nos aquella negra experiència en la història de l’Església davant altres fenòmens pareguts que continuen donant-se en el món de hui?
Quan va passar tot allò, Lluis Vives es trobava vivint ja a Bruixes, on va rebre aquella notícia de forma anguniosa i traumàtica. Ell havia fet els seus estudis a la Universitat de València (recentment inaugurada), però l’any 1509 son pare l’envià a prosseguir estudis a la Universitat de la Sorbona pel temor que tenia a la Inquisició. Allí aconseguí el grau de doctor i després passà a ensenyar a Bruixes, on vivien algunes famílies de mercaders valencians i conegué la seua dona Margarita Valldaura.
Com a estudiós i com a ensenyant, Lluís Vives es va moure per Bèlgica i per Anglaterra. Tingué una estreta relació amb Tomàs Moro i Erasmus de Rotterdam. Fou conseller de personatges molt rellevants d’aquell temps (incloent-hi algun rei i algun Papa) i visqué sempre de manera honesta i coherent amb la seua forma ètica de pensar. Pacifista i partidari de la unitat d’Europa i de la cristiandat, ell s’identificava amb un Crist prototip de la persecució implacable de l’innocent sense contemplació ni misericòrdia.
De la seua obra, m’agradaria destacar dos llibres. Un és el Tratado del socorro de los pobres, en el qual Lluís Vives defensava la intervenció dels poders públics en la societat en benefici dels més desafavorits, anticipant els moderns serveis d’assistència social. L’altre llibre és Los diálogos, un text sobre l’educació (del llatí, la moral i la conducta social) on els escenaris i els personatges que hi apareixen ens retrotrauen a la València de la seua infància i joventut, aquella València que ell va portar sempre en el cor després que partí d’allí als 16 anys i no pogué tornar mai més.
M’emociona la vida de Lluís Vives. El drama que patí la seua família em fa pensar en aquest text de l’escriptora francesa Andrée Chedid:
«Las barbaries, las atrocidades de la historia, transmitidas de siglo en siglo, de descendiente en descendiente, la perturbaban muchísimo (…). Pero conservaba, a pesar de dichas realidades, el gusto y la certeza de la esperanza. Descuidando las salmodias, reacia a las genuflexiones, saludaba al amanecer cuando se hacía la luz. ¿Era Dios la fuente? Un Dios insondable que los seres humanos trataban, en vano, de reducir» (Le femme de Job, 1993).