Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El nostre arquebisbe ha convocat per al final de novembre un Congrés de Laics per posar en marxa l’objectiu prioritari definit pel recent Sínode Diocesà: Evangelitzar (que és, com sabem, també una prioritat de tota l’Església).
Un fullet preparatori, dit Document de Reflexió, analitza la situació de cadascuna de les quatre àrees de treball escollides: catequesi, família, educació i caritat. Sent-ne orientacions valuoses, trobe que manquen d’un punt essencial com és preguntar-se per què ningú hauria de fer-se cristià. Per què moltes persones, al llarg de dos milers d’anys, han seguit Jesús malgrat les dificultats, la incomprensió del seu entorn o, fins i tot, la persecució més cruel?
Justament diumenge passat proclamàrem a l’Eucaristia el fragment de l’Evangeli de Joan on sant Pere respon a Jesús que els dotze no l´abandonaran perquè, diu Pere, “Tu dius paraules de vida eterna”.
És un passatge que havia escoltat o llegit moltes voltes però que ara, pensant en el problema i la necessitat d’evangelitzar, m’ha fet recordar que el seguiment de Jesús naix d’una ànsia molt profunda que no totes les persones tenen en el mateix grau: el sentit de transcendència (o de vida eterna, en paraules de sant Pere).
És com un desassossec indefinible que cada persona experimenta de forma distinta, i sense el qual no hi ha motiu per l’escorcoll que pot conduir-nos a trobar en Jesús la resposta, el camí, la veritat i la vida.
La paràbola del sembrador ens ho diu: la llavor fructifica només en la terra bona, és a dir, la que està en saó.
El nostre comportament hauria de palesar allò que repetim en el Credo –potser massa rutinàriament– : creiem en la vida eterna.
La majoria de la gent a qui s’adreça la nostra evangelització pot preguntar-se legítimament: “Vida eterna, per a què?” O també: “Quina conseqüència en té per a la nostra vida actual?”
Heus ací dues preguntes que hauríem de saber respondre, no des del dogma (que no té valor per a qui no hi creu) sinó des de les nostres vivències personals i comunitàries.
Cal pensar-hi, perquè de tant de mirar el món, de tant de centrar-nos en el treball pel Regne que hem de bastir ací, podríem acabar encisats pel present. I quan el present se’ns faça feixuc i rutinari, on trobarem l’esperança que ens enfortisca?
Allò que puguem aconseguir hui en favor d’un món millor pot ser destruït demà. Massa que ho sabem! L’única cosa que no falla és la que ens va prometre Jesús, independentment del resultat dels nostres esforços: “Jo vindré i vos duré amb mi perquè, on estiga jo, estigueu també vosaltres.”
Sense l’apassionament dels sants per la unió amb Crist, que és la vida eterna, podem transmetre valors com l’altruisme i altres virtuts cíviques. I ja n’és molt! Però no podrem ajudar a despertar i fer créixer la consciència, el desig de transcendència, el sentit d’allò que ens fa fonamentalment distints de la resta dels éssers vius. Si no ens hi posem nosaltres, no esperem que ho faça una civilització basada, cada dia més, en l’individualisme i la satisfacció immediata.
Gràcies a l’imparable i encomiable treball d’investigació de tot allò que ens envolta, Déu va deixant de ser, com deia Spinoza, “l’asil de la ignorància”. El perill rau en confiar tan sols en una investigació que no pot arribar a la interioritat del ser humà, en no voler saber res més.
Açò és un risc ben real en el nostre temps. Potser Jesús s’hi referia quan va dir: “Vos dic que Déu els farà justícia aviat. Però, quan arribe el Fill de l’Home, ¿trobarà aquesta fe en la terra?”