Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte, contribueix amb aquest estudi al debat actual sobre els abusos a menors.
I.- Delictes, abusos i justícies. II. La construcció històrica i social del menor. III- La construcció social i cultural de l’abús. IV.- La construcció social i política del malfactor. V- Efectes i danys col·laterals.VI. Reptes a les Esglésies.
CONSTRUCCIÓ SOCIAL I POLÍTICA DEL MALFACTOR
Els abusos infantils no se sustenten sobre la visió huit-centista d’uns menors submisos i sotmesos, ni la figura de l´abusador pot entendre’s només des de les teories delinqüencials; es requereix tant de la visió victimològica interessada pels processos de reparació, recuperació i resocialització com de la visió holística preocupada per evitar el sofriment de víctimes i victimaris sense que per això s’establisca cap mena d’equiparació o equidistància.
La visió victimològica
Els estudis sobre abusos sexuals infantil, les investigacions empíriques i les observacions qualitatives que s’han realitzat per organismes i institucions acreditades, permeten una aproximació a la identitat del victimari, als factors socioculturals i a les estructures organitzatives que els acompanyen. La visió psicològica mostra que els abusadors presenten trastorns de conducta i immaduresa emocional, de manera que els comportaments sexuals desviats estan generalment vinculats a altres disfuncions físiques, afectives i emocionals. Prova d’això és la sol·licitud de criteris més exigents en la selecció al sacerdoci i a la vida religiosa. Enfocaments sociològics vinculen els comportaments desviats al secretisme, aïllament, soledat, falta de supervisió i transparència. Prova d’això és el reclam d’inserció comunitària i de considerar-se responsables els uns dels altres. Des dels enfocaments culturals es constata la confusió entre delicte i culpa, que afavoreix una visió frívola de la responsabilitat. El pecat es perdona, però el delicte es castiga; amb freqüència hi ha una representació del penediment com a absolució del delicte. Es constata la falta del sentit autèntic del pecat i del penediment. En l’enfocament institucional, s’adverteix com a origen de comportaments abusius la representació del poder de l’Església en la societat, que es desplega en domini sobre les persones, en clericalisme i en autoritarisme moral; en correspondència es proposa remoure les formes de govern i la participació per a aconseguir entorns més segurs.
La banalització del victimari
En la visió holística, en l´abús infantil es perpetra simultàniament un delicte penal, una malaltia individual, una immoralitat i un símptoma d’una organització o societat patògena. Es banalitza l´abusador quan se´l redueix a la seua condició de delinqüent; és com assenyalar al consumidor i als seus hàbits, responsables de la salut pública i del canvi climàtic. Confiar a un bufet d’advocats la tasca d´“alçar les catifes” és convertir el problema en un problema de detectius, amb el qual es dona a entendre que el problema a l’Església es redueix a extirpar l’existència del malfactor. Aquesta decisió podrà tindre èxit mediàtic i convocar a més agències de notícies que qualsevol altre esdeveniment eclesial “Ni la JMJ de Madrid. Ni les manifes d’antany contra el matrimoni gai. Ni amb Novell”, afirma amb satisfacció una certa premsa catòlica. Els cables i trípodes només mostren que estem en la societat de l’espectacle. Buscar delinqüents sense anunciar cap reforma estructural, és com confiar que el problema del gas es resol reduint un punt la calefacció de la casa. Anteposar la culpabilitat individual a la responsabilitat institucional ja no convenç a ningú; dona a entendre que eliminats els abusadors-delinqüents s’han solucionats els problemes de l’Església hui.
Una altra manera de banalitzar els actes delinqüencials consisteix a sostraure’ls de l’única autoritat penal que hi ha en els Estats de dret i convertir el problema en un assumpte privat en mans d’agències mediàtiques. Què pot significar que un bufet d’advocats o una agència periodística proclame que vol “arribar fins al final”? En assumptes penals i criminals, només el ministeri públic ha d’arribar fins al final, i només ells garanteixen la seguretat jurídica. “Aquest cop de volant” pot convocar moltes càmeres, però dubte que puga retornar l’exemplaritat a l’Església. ¿Potser és més creïble davant l’opinió pública una investigació dirigida per l’advocat que presideix la plataforma empresarial creada entorn de la JMJ Madrid 2011, que el Ministeri Fiscal?.
Es banalitza el problema quan s’entén des dels marcs de la guerra: s’arribarà a extirpar “sense barreres i sense límits” “Comencem de zero”, cosa que suposa que es poden erradicar els actes delinqüencials. les patologies individuals, la immoralitat o la provocació. Si l’abús va ser resultat d’un mal ús de poder, no es pot consentir que la seua erradicació siga d’un poder sense límits. Ningú pot assegurar que està sempre a resguard de res, i ningú pot prometre rescatar a algú de tota equivocació. Fa uns mesos es va parlar que, després de la pandèmia, començava l’any zero de la humanitat, i han bastat dos mesos per a mostrar que no existeix un abans i un després, sinó que darrere d’una pandèmia ve una altra. Els ideals utòpics amaguen grans decepcions. Bastarà proposar-se amb decisió la gestió racional i eficaç dels delictes, les malalties, les immoralitats i les indecències institucionals, si n’hi haguera.
La producció política del malfactor
En els relats sobre els victimaris es projecten els mecanismes sociopolítics de la personalització del mal i del boc expiatori. A través de la personalització del mal en l’heretge, el boig, el terrorista o l’homosexual se cohesionava la societat entorn de la Fe, de la salut i de la seguretat, a la normalitat. L’existència de l’heretge justificava l’ordre disciplinari dels portadors de l’autèntica i única veritat; el boig, en una societat ordenada, assenyalava el marge incontrolable de la salut. La figura del terrorista justificava totes les mesures a favor de la seguretat ja que encarna el mal absolut. D’aquesta manera, s’establia un “dins”, els comportaments del qual són acceptables, i un “fora” de la societat, que representa allò que és abominable i abjecte. En les últimes dècades, al costat de la figura de l’immigrant i del musulmà, comença el dia amb injuriat acarnissament la figura del pedòfil, com a causa de tots els mals que assoten la infància i l´adolescència en la societat de risc. I en la lluita contra el mal, tot està justificat: la mort de l’heretge, l’internament del boig, l’eliminació del del terrorista, l’electroxoc terapèutic de l’homosexual o el confinament de l’immigrant o l’expulsió del musulmà. En uns certs relats actuals, la figura del pederasta s’afig al llarg llistat de personalitzacions del mal, de l’eliminació del qual s’espera la solució dels problemes de la infància i el renàixer de l’Església.
La personalització del mal es completa amb el mecanisme del boc expiatori, que permet a les comunitats humanes esplaiar les seues frustracions en víctimes propiciatòries fins a aconseguir la seua destrucció. Sobre aquesta “faceta fosca i amagada”, en paraules de Thomas SZASZ en La Fabricación de la locura es construïa l’ordre social civilitzat. La figura del pedòfil hereta tots els mecanismes històrics de la víctima propiciatòria. Ocupa la primera pàgina de les telenotícies, se li atribueix la causa de la deterioració de la joventut i fins i tot la destrucció de la fe, se li nega la presumpció d’innocència. Algunes propostes estan més interessades a castigar els abusadors que en el sofriment de les víctimes, com n’hi ha més interessades a desacreditar a l’Església en el seu conjunt, que construir una societat més decent. .
L’estat de víctima
La personalització del mal i el mecanisme del boc han creat l’estat permanent de víctima i de victimari, que perdura en el temps i impregna la identitat personal, els pensaments, els sentiments, les emocions i els afectes. Un acte vil, una acció criminal o un comportament deliqüencial es converteixen en un ser envilit, en una qualitat del subjecte, en un delinqüent. El pas del comportament a la identitat comporta efectes indesitjats i danys col·laterals. La reificació i la cosificació de la víctima i el victimari com a subjectes-coses afebleix la capacitat de curar la ferida i recuperar la llibertat. La conversió en objecte comença en el mateix acte abusiu, com descriu un jove abusat: “Tenia la sensació de ser un cos inert al servei de la seua voluntat”. Amb l’experiència de ser reduït a un cos inert comença el camí cap a “l’estat de víctima”, que com ha mostrat Annie Marquier en El poder de elegir (2015) impedeix desfer-se de l’experiència dolorosa i trobar el propi poder i la pròpia energia “Ningú pot curar una victimitis des de l’exterior; la cura realment només pot ser realitzada per la mateixa persona infectada, quan aquesta s’adona del seu estat, i siga ella qui decideix desembarassar-se de la malaltia”.
El mateix mecanisme converteix l’abusador en estat permanent de malfactor pel qual queda reduït per a tota la vida a la seua condició de delinqüent. Tot el que va fer està impregnat pel seu error capital; és i serà sempre i en tot lloc un delinqüent, un malalt, un malvat, un traïdor a la institució. L’estigma mai podrà ser esborrat i fins i tot, en el supòsit de ser absolt pels tribunals de justícia, viurà permanentment amb la marca del criminal, pervertit, malalt i perillós social. Aquest procés d’estigmatització ha sigut denunciat per alguns sacerdots que se senten jutjats pel fet de ser-ho, o assisteixen a pintades, que se’ls representen com a depredadors.
L’ “estat de víctima”, que crea una identitat des de les ferides, impedeix viure en el present i aconseguir la llibertat en relació amb el seu passat. No ajuda a desfer-se d’aqueix estat, convertir els abusos en cròniques de societat; o reduir la cura a una mera “reparació econòmica”. La creació de despatxos d’advocats especialitzats per a convertir els abusos en assumptes primàriament mercantils no ajuda a l’empoderament de la ferida. Superar l’estat de víctima i l’estat de malfactor requereix processos orientats d’una banda a la restauració, però també a l’acompanyament psicològic, a la promoció de valors ètics i als necessaris canvis institucionals.