Ximo Garcia Roca, sociòleg i teòleg , membre del Grup de Cristians del Dissabte, contribueix amb aquest estudi al debat actual sobre els abusos a menors.
I.- Delictes, abusos i justícies. II.- La construcció històrica i social del menor. III- La construcció social i cultural de l’abús. IV.- La construcció social i política del malfactor. V- Efectes i danys col·laterals.VI.-Reptes a les Esglésies.
PART SISENA . REPTES A LES ESGLÉSIES
Els abusos sexuals a menors i persones vulnerables, que hem analitzat al llarg dels cinc capítols anteriors, s’han incubat igualment en l’espai eclesiàstic que no és aliè al que esdevé a l’ésser humà ni als processos culturals i socials. Els fets han evidenciat algunes situacions, que estaven latents, i han produït danys col·laterals que fan trontollar l’exemplaritat d’una institució de caràcter moral, que representa el moviment de Jesús. La serietat del desafiament va merèixer la convocatòria d’una Cimera mundial celebrada a Roma. al més alt nivell sobre la protecció dels menors a l’Església.
Diagnòstic i propostes
La Cimera situa el problema a l’interior d’una “plaga mundial” que assota a les famílies, els col·legis, els espais esportius, i a la pròpia Església. Accepta els Informes realitzats per Agències locals, nacionals i internacionals per a deslliurar-se de generalitats i abstraccions, i mirar de front la realitat que es mostra; compartir la universalitat i transversalitat del problema no disminueix la seua gravetat, com alguns pretenen, sinó que el magnifica ja que desborda a una institució particular i el converteix en un desafiament global. En lloc d’entendre’l com un compromís més radical, hi ha els qui l’han volgut veure com un intent per desplaçar i desviar el problema fora de l’Església. Ignoren que d’aquesta manera, Francisco és conseqüent amb la seua manera de conducta que no parteix de consideracions dogmàtiques sinó de la realitat.
L’Església no té una explicació pròpia ni disposa d’un coneixement específic, sinó que la seua aportació se situa en l’ordre simbòlic com a expressió del poder del mal. Alguns, en lloc de veure en la invocació a Satanàs, la profunditat de la barbàrie, han considerat maldestrament una operació de distracció. Afirmar que l’abús és un greu pecat no li lleva serietat al fet, sinó que el radicalitza.
Les propostes de Francisco, després de la Cimera, se situen en allò que he anomenat les quatre esferes de justícia. Si els abusos són un delicte, correspon “portar a la justícia a qualsevol que haja comés tals crims i mai intentar encobrir o subestimar cap cas”. Si és una patologia, suggereix ser “exigent en la selecció i formació de candidats” i rebutjar personalitats inapropiades per a l’exercici ministerial. Si és un mal moral, sol·licita el compromís de tot el poble fidel en l’erradicació dels abusos. Si és un símptoma estructural assenyala “a la plaga de clericalisme i a l’abús de poder” que planegen sobre l’actual estructura eclesiàstica. Sens dubte que cadascuna d’aquestes esferes necessita desenvolupaments posteriors, -“normes i no sols indicacions”- que se’ls confia a les Conferències Episcopals Nacionals.
Per què aquestes propostes han decebut els conservadors, els progressistes i les víctimes? La perspectiva sociològica amplia la mirada per a analitzar aquests fets com un detonant de les cruïlles de l’Església realment existent, i de les diferents sensibilitats que la conformen.
Expectatives i decepcions en l’esfera conservadora.
Estan decebuts els conservadors en el seu intent de desestabilitzar el papa Francesc, la persona i el magisteri del qual consideren funest per a l’Església. A través de dossiers, acusacions infundades, peticions de dimissions, s’intenta desacreditar la regeneració de l’Església proposada per Francisco. Es presenten com els guerrers disposats a combatre l’eix del mal i el poder diabòlic, que segons les seues pròpies paraules, ha penetrat en l’Església per la porta dels abusos en consentir-los o tolerar-los. No els fa mal tant el que ells diuen la crisi moral de la societat, sinó un magisteri que deslegitima el capitalisme, qüestiona l’economia global neoliberal i proposa una Església pobra amb els pobres. En paraules del bisbe Morlino, un dels representants d’aquesta tendència als EUA, “a l’Església, es parla massa de l’amor i poc d’odiar el mal”. Acusen Francisco de relativisme moral en abandonar la pretensió objectiva de “una normativa canònica aplicable a tots els casos” i condicionar la decisió moral a “circumstàncies culturals o contingents” com proposava l’anomenada ètica de situació (Amoris laetitia. 300, 294, 295). “No n’hi ha prou amb escometre la pedofília”, es llegeix en el periòdic conservador italià Il Giornale, sinó que cal abordar el tema de la corrupció moral, que comprén tota violació de la llei divina i natural, començant per l’homosexualitat” ja que, com afirma el seu principal ideòleg, el Cardenal Muller “són desitjos i instints objectivament desordenats contra la llei natural”.
No és raonable ni ètic utilitzar els abusos, adverteix el Cardenal Kasper, com a instrument per a soscavar el projecte renovador de Francisco. Fer dependre l’erradicació dels abusos sexuals –absolutament necessària- de mesures de control, processos disciplinars i disposicions punitius és sembrar, més prompte que tard, una major decepció. Fer dependre la credibilitat del pontificat de Francesc, o la insignificància de l’Església, o el fet que els temples es buiden, només d’aquest fet és un miratge de greus conseqüències. Són els abusos sexuals la causa de l’actual crisi de fe, o és la crisi de fe allò que causa els abusos? S’oblida que cap problema s’ha solucionat a l’Església amb mesures administratives i canòniques sense comprometre el model evangèlic de societat.
Expectatives i decepcions en l’esfera progressista
Se senten, igualment, defraudats alguns progressistes, quan es consideren els abusos simples patologies privades, individuals i espontànies sense atendre la perversió estructural d’una determinada organització. “La pedofília dels sacerdots catòlics, -escriu Slavok Zizek en La nova lluita de classes un dels més insignes representants-, no és una cosa que afecte simplement les persones que a causa de raons fortuïtes de la seua història personal van triar la professió de sacerdot, sinó que guarda una íntima relació amb la institució eclesiàstica i s’inscriu en el seu mateix funcionament com a institució sòcio-simbòlica”. Els sembla insuficient la denúncia estructural del “clericalisme i l’abús de poder” en la institució eclesiàstica, com a origen dels abusos. I desitjarien la fi del celibat obligatori, l’ordenació de persones casades, o la democratització de l’elecció de pastors. Cal preguntar-se si haguera estat raonable escometre aquestes necessàries reformes en el context de la lluita contra els abusos, ja que posar en relació la pedofília amb el celibat no se sosté, ja que la major part dels abusos es produeixen en persones casades. Replantejar el paper de la dona en aquest context seria reconèixer el problema dels abusos com un assumpte de gènere, la qual cosa resulta molt discutible. Aquestes transformacions pendents i necessàries no mereixen aquesta ambigüitat.
Expectatives i decepcions en l’esfera de les víctimes.
Les víctimes han quedat també decebudes; hi ha raons per a entendre aquesta insatisfacció ja que a penes existeixen víctimes, en cap àmbit, que es mostren satisfetes davant les mesures que intenten reparar el mal. No ho estan les víctimes d’accidents de trànsit, ni les víctimes per atemptats terroristes, ni les víctimes per delictes contra la propietat. A crear el malestar col·laboren decididament unes certes plataformes que per la noble raó d’acompanyar un trauma o una ferida acaben convertint-les en un “estat de víctima” permanent. Menys noble és la pressió mediàtica que converteix el dolor en espectacle “perquè hi ha un bon cas”. Tampoc se’ls respecta quan se’ls converteix en objecte, sense consciència ni responsabilitat –“indefensos menors”- o quan se’ls utilitza en funció d’altres interessos –“no pararem fins a aconseguir la reparació econòmica”. Algunes víctimes aspiren a destruir l’abusador físicament o socialment, amb el risc de convertir-se en victimari. “Si jo hagués penjat cent capellans abusadors en la plaça Sant Pere, quin bé! -reconeix, amb un cert estupor, Francisco en una entrevista-, hauria ocupat espai en les notícies però no resoldríem el problema; l’important és iniciar processos guaridors, amb una opinió pública immune, però això porta el seu temps”
Estar amb les víctimes no consisteix a immunitzar-les davant tota crítica, pròpia i aliena. Pensar que no som el que fem sinó el que hem patit, el que podem patir o el que ens han llevat, només porta a convertir-se en persones dependents del passat i colonitzades pels victimaris. L’erradicació d’un tumor maligne a l’interior del cos eclesial no pot ignorar aspectes essencials del missatge cristià com la preeminència de la persona sobre la institució, el perdó amb restitució, la misericòrdia amb penediment, l’Església meretriu i pecadora, però hospital de campanya.
La conjunció d’algunes visions conservadores, algunes posicions progressistes i el dolor d’algunes víctimes ha creat en alguns cercles la sensació que no hi ha remei humà ni possible eixida. Només queda, diuen, “l’obstinada esperança que el Senyor no abandona”.