Sacerdot, mestre, referent sindical i figura clau en la normalització lingüística de l’escola valenciana, Honorat Ros (Vinalesa, 1940) va dir adeu a la seua vida el passat dimecres. Amb un compromís insubornable per la llengua pròpia del País Valencià i per la justícia social, va combinar la militància al PSPV amb el seu paper de cofundador del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià i va ser partícip del disseny i l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. En l’última dècada de la seua vida, va treballar per la llengua a l’AVL.
En la confecció d’una llei que enguany bufa les espelmes del seu quaranta aniversari, fruit d’un consens polític que, en l’actualitat, seria impossible per les postures lingüístiques del PP i, especialment, de la ultradreta Vox, va participar un antic sacerdot reconvertit a mestre, un dels referents sindicals valencians i estatals a l’àmbit de l’ensenyament. Es tractava d’Honorat Ros, un d’aquells lluitadors inesgotables per la llengua i pel país que va dir adeu a la vida el passat dimecres, justament en la jornada que tothom recorda als seus difunts.
«Honorat Ros era una persona amb molta empatia, amb una gran capacitat de treball i amb una gran consciència de país», recorda Jaume Muñoz, un històric d’Intersindical Valenciana. «Era una persona amb una gran habilitat per comprendre a la gent, amb capacitat per encaixar els cops rebuts i aprendre d’aquestes situacions, amb un compromís insubornable per la llengua i pel país, així com per la justícia social», complementa Ciprià Císcar, exdirigent del PSPV i conseller d’Educació, Cultura i Ciència de la Generalitat Valenciana durant l’elaboració i aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
La sotana i la pissarra
Nascut a Vinalesa durant els temps durs de la postguerra i la repressió franquista, va emprendre en la seua joventut el camí de l’entrega a Déu. Ros va ordenar-se com a sacerdot i amb el sentit de servei al santíssim va traslladar-se al municipi d’Alcalà de la Jovada, localitzat a la comarca de la Marina Alta i marcat per la llegenda del cabdill àrab Al-Azraq, per a difondre els valors del cristianisme. «La seua estança com a rector d’Alcalà de la Jovada va exemplificar el seu compromís per la llengua i un pensament allunyat dels cànons del franquisme», assenyala el periodista Alfons Llorenç, qui va compartir hores i hores de lluita i de compromís amb el seu amic Ros.
Com a integrant d’una generació de sacerdots amb una mirada social, d’un cristianisme de base sensible amb la normalització del català i amb el combat contra les desigualtats, Ros va deixar petjada en els seus sermons i en el tracte directe amb la gent. «El seu compromís es demostrava amb accions com ara dur a Raimon a un poble tan xicotet com Alcalà de la Jovada o escriure homilies en les quals les fonts d’inspiració eren idees de revistes crítiques amb la dictadura, com ara El Ciervo o Cuadernos para el Diálogo», explica Llorenç.
Ros canviaria més tard aquelles valls precioses de les comarques centrals per la capital del País Valencià. Seria destinat a una parròquia del barri de Montolivet, concretament a la de Jesús Mestre. «Allí hi havia un dels pocs cinefòrums de València», rememora el periodista i company de Ros, per ampliar: «La facultat de Magisteri estava prop i, per tant, Honorat va començar a mostrar interès per formar-se com a mestre. Aquells estudis van obrir-li un nou món». Eren els temps de les assemblees semiclandestines a l’Institut Benlliure del cap i casal del País Valencià, d’una activitat lluny del radar de les autoritats franquistes per lluitar a favor de la democràcia i la llengua.
El descobriment de l’amor i els nous horitzons de la docència provocarien que Ros deixara la sotana i se secularitzara. L’antic sacerdot seria enviat per impartir classe a Carcaixent (Ribera Alta), Torrent (Horta) o Montroi (Ribera Alta). Tanmateix, destacaria dintre d’aquella generació de mestres que fundaria el Sindicat de Treballadors i Treballadores del País Valencià (STEPV). «En aquell moment, hi havia persones rellevants des del punt de vists pedagògic als moviments dels mestres com ara Carme Miquel. Honorat, en canvi, va ser important pel seu compromís en l’organització del professorat», assenyala Joan Blanco, un dels històrics de l’STEPV.
«Honorat va estar al capdavant de les negociacions sindicals amb els diferents ministres d’Educació ja des del franquisme. El sindicat vertical de l’època estava desbordant i van organitzar-se unes comissions provincials que s’encarregaven de negociar amb el ministeri. El responsable de fer-ho per la província de València va ser Honorat», relata aquest sindicalista de llarga trajectòria, qui completa la narració: «L’estructura valenciana estava dividida amb diferents sindicats a Alacant, València i Castelló, així com a València hi havia diversos moviments dintre de l’assemblearisme educatiu, amb els docents de l’ensenyament privat, els del batxillerat i els mestres. Honorat era el cap visible d’aquest últim».
Com a persona de referència dintre d’aquest moviment, va ser una de les figures determinants per a l’estructuració de totes aquestes organitzacions i la seua unió a escala del País Valencià. No debades, va estar en tots els primers secretariats de l’STEPV. «Honorat no és només una figura central a escala valenciana, sinó també de l’organització dels sindicats d’ensenyament al conjunt de l’Estat espanyol. Per la seua condició de negociador de València amb el ministeri d’Educació, va formar part de la coordinadora del moviment unitari de mestres d’àmbit estatal i va estar present a la conformació de la Unió Confederal de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament, d’abast estatal», apunta.
«Mediatitzava els debats i tenia gran capacitat per apropar postures, per intentar configurar un moviment unitari en un moment de dispersió, on es reunien onze persones progressistes i hi havia representants de set partits diferents. En un context de primacia de l’assemblearisme, era molt complicada la coordinació, però Honorat tenia una gran capacitat per unir», descriu Muñoz, qui ressalta «la visió de conjunt i la capacitat per a fer propostes» d’aquest líder sindical. «Era molt metòdic. Ho duia tot per escrit», indica Blanco, qui reitera: «Sense Honorat, no s’explicaria una part important del moviment de mestres al País Valencià».
Compromís amb la llengua
La vida de Ros va estar guiada per un fil conductor: la seua estima per la llengua i l’activisme per la normalització lingüística al País Valencià. Una de les seues contribucions a l’idioma propi del país va ser la seua tasca a l’Institut de Ciències de l’Educació, una entitat encapçalada per l’erudit Manuel Sanchis Guarner. «Sanchis Guarner tenia molt clar que calia anticipar-se a una possible entrada del valencià a les escoles. Pensava que calien mestres preparats per a ensenyar en valencià, així com que calia elaborar materials didàctics per als mateixos mestres. D’aquesta feina, ens vam encarregar Honorat i jo, entre altres», comenta Llorenç.
Ambdós, de fet, van escriure l’obra Pany i Clau, la qual estava destinada per a mestres de grau mitjà. «No ho fèiem per cursos, sinó per nivells. L’objectiu era tenir tots els materials llestos perquè l’ensenyament en valencià comptara amb tots els recursos possibles en cas que s’implementaria al conjunt de les escoles del País Valencià», exposa. Ros faria un pas més en el seu compromís lingüístic quan va constituir-se la conselleria d’Educació, Cultura i Ciència. «El nomenament de Baltasar Vives com a director General de Normalització Lingüística va conduir-lo a la conselleria. No debades, Honorat era militant del PSPV i havia coincidit amb Vives a l’STEPV», desgrana.
Ros exerciria de coordinador d’ensenyament en valencià al departament entre 1983 i 1985, així com de director del Programa d’Ensenyament en Valencià entre 1985 i 1987. També seria cap de l’Àrea de Coordinació Lingüística de la Direcció General de Política Lingüística en el període 1991-1992 i cap del Servei d’Ús Oficial i Acreditació de Coneixements del Valencià entre 1992 i 1997. «Va ser un animador i una de les persones que van treballar fort per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià», rememora Císcar, qui subratlla la voluntat de Ros «per treballar perquè s’iniciara l’ensenyament en valencià». «Va formar part d’un gabinet d’ús del valencià integrat per persones molt compromeses amb la llengua. Honorat, precisament, va arribar a dirigir-lo», completa.
«Va ser una persona molt compromesa en l’impuls del procés de recuperació lingüística, de potenciació del valencià i d’introducció del valencià a l’escola», reitera l’exconseller que va encapçalar la confecció de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. «A la conselleria que dirigia Císcar, hi havia persones que no formaven part del sector docent, però que tenien una gran preocupació per la llengua i provenien, en alguns casos, de l’àmbit universitari. Honorat va contribuir al disseny de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià gràcies a la seua connexió amb la realitat dels docents i per la seua implicació directa a les escoles», agrega Blanco.
Regidor del PSPV durant un mandat a Alcàsser (Horta) i figura important dintre de l’estructura de la formació del puny i la rosa a l’Horta Sud, va accedir l’any 2001 a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb la qual va estar vinculada fins fa dos anys. «El seu treball a l’AVL va estar centrat en la normalització lingüística, encara que aquesta circumstància no impedia que participara de debats normatius», relata Llorenç, qui afegeix: «L’última funció d’Honorat a l’AVL fou organitzar els actes del centenari de Sant Vicent Ferrer».
«Honorat era una persona marcada per un compromís doble: amb la cultura del país i amb la justícia social. Ara bé, calia destacar que mai ha estat sectari en la seua militància i va mantenir una coherència admirable, fins i tot quan va estar a l’administració pública», traça el perfil el seu amic i company de lluites. «Va formar part d’una generació molt completa, la qual va obrir camí al País Valencià. Van aportar diferents maneres d’enfocar el món des de l’àmbit personal, cultural, com a treballadors, en el compromís amb la terra. Una generació irrepetible que va abastar diferents camps», exalta Blanco. «Fou un gran servidor del país», tanca amb enyorança Llorenç.