Per CODINA I MAS
Publicat a El Pregó, núm. 639, maig de 2025
Si el model de Cristiandat es va mantenir durant tot un mil·lenni, va ser perquè unes circumstàncies socials, culturals, polítiques i religioses… el feien possible i, fins a un cert punt, inevitable. Això és tan cert com que la desaparició d’aquelles condicions que l’havien fet possible comporta també la desaparició del model de Cristiandat que ha caracteritzat la nostra Europa durant segles.
Darrere aquesta reducció progressiva de l’Església a Europa no hi ha cap mà negra que dirigeixi una operació multisecular contra el cristianisme. No hi ha cap mà negra. És la ‘societat’ la que ha canviat. Per exemple, de rural ha esdevingut urbana. És la ‘cultura’ la que ha canviat. Ha desaparegut la ‘mentalitat màgica’ de la gran majoria de la gent i s’han generalitzat uns nivells d’ensenyament i de cultura que han superat la visió i la mentalitat ingènues del passat… I podríem parlar de molts altres canvis socials, culturals, que han fet insostenible -ara i aquí- aquell model religiós que coneixem com a Cristiandat.
L’ensulsiada de la Cristiandat no ha començat avui. Avui s’ha accelerat i ha buditzat, però ve de lluny. En mitjan segle passat molts cristians insignes i clarividents van tenir prou lucidesa per a intuir quina seria l’evolució i el desenllaç d’una situació del cristianisme cada vegada més difícil de controlar: Theilard de Chardin, Mounier, Ccrdenal Suhard, Rahner, Ratzinger, Congar, Martini… Aleshores podíem veure que els diagnòstics eren coincidents i avui en plena crisi podem constatar que els diagnòstics eren encertats: fem l’experiència real del que aquells pensadors -i grans creients- anunciaven.
Hi ha un aspecte, tanmateix, que aquells testimonis van deixar sense aclarir: com serà la transició…, com serà el desenllaç? I ens demanem: hem de fer res de diferent o especial? La nova manera de ser Església vindrà tota sola? Hem de fer cas als qui pensen que, un cop s’hagi tocat fons, ens trobarem amb una realitat nova?
Ni pensar-ho. Restarà només aquell estil de cristianisme que respongui als valors actuals: el cristianisme de ‘rutina’ o de tradició va deixant pas a un de ‘convicció’; el cristianisme ‘autoritari’ deixa pas a un de sinodal, ‘no clericalista’, sinó de tot el Poble de Déu.
Ara bé, aquests valors d’avui, si no se sembren i conreen, mai no arribaran a granar. Només les comunitats cristianes que els intentin posar en pràctica poden confiar que seran una resta oberta a noves possibilitats. Les que no ho hagin intentat, acabaran finalment essent un residu, que no serveix de res. Ens hi va tot.