Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Des d’una mentalitat dualista i reduccionista, el desenvolupament de la vida queda determinat per una etapa de creixement i una altra de baixada. És una forma molt reduccionista de descriure l’esdevenir de l’existència humana, però, tanmateix, aprofitable per a descobrir i analitzar actituds que influeixen en el nostre viure.
Les persones, quan despertem a la vida, ens omplim d’il·lusions, esperances i desitjos. En eixe moment tot acompanya: tenim forces, volem sentir-nos útils, comptem amb la capacitat de creure en promeses, mostrem moltes ganes de menjar-nos el món i amb una actitud verge davant la vida que s’estrena. Són moments de la vida en què els ideals estan encimbellats, el desig de ser partícips en la construcció d’un món més humà, solidari i just està en plenitud; per això és l’etapa on estem dispostos per a tota entrega, lluita i per a compartir sense resistències ni ombres. Tot és superable, l’entrega per allò en què es creu, és total, no hi ha fissures ni peròs, tot acredita altruisme, donació i il·lusió. La persona està plena d’objetius i s’oblida per complet d’u mateix, s’oblida de la necessitat d’atenció personal perquè la mirada és posada en buscar la realització dels objectius visualitzats i marcats.
Tot aquest altruisme és possible perquè la persona no està viciada i encara no ha experimentat desil·lusió, per això no pot deixar de viure allò que li dona sentit a la seua vida. És l’etapa en la qual la persona fa bona aquella frase de Nietzsche: “qui té un per què viure, pot suportar quasi qualsevol com”.
Al temps, tota eixa entrega, tot eixe altruisme va sofrint desgast pels revessos de la vida, pel descobriment de la maldat i de l’egoisme, per la instal·lació del sentiment de ser utilitzat i, potser, també estafat, pel descobriment que hi ha falsedat, covardia, mentida i trivialitat, juntament amb el decaïment de les forces i la pèrdua d’innocència, contaminant la il·lusió i obrint-se pas uel desencantament i el dubte. Tot el que era clarivident, ara va tornant-se emboirat, pareix que hem perdut forces i es fa costera amunt continuar amb la lluita, perquè s’enfonsen els ideals i l’optimisme es perd, fruit del cansament i la decepció de no suportar tant desencant. Sense adornar-nos-en, passem a “estar de tornada“.
Tant era la il·lusió que hem deixat de tenir cura de la mateixa persona i l’organisme s´ha ressentit, ja no hi ha forces d’on traure i la raó de viure s’ha debilitat. És un moment molt humà, propi de la persona entregada i voluntariosa que s’ha dedicat del tot als altres i s’ha oblidat d’alimentar-se tant en l’aspecte material com espiritual. El resultat és que l’esperit entra en una crisi, i es deixa de preguntar què pot fer, què pot assolir per a preguntar-se quin sentit té allò que fa.
Desgraciadament, és massa freqüent el fet de descuidar l’atenció personal, justificant eixa falta de cura per l’altruisme disfressat des de la fe o des d’un humanisme mal entès. No s’ha considerat que gastar i no estalviar condueix a una fallida, a la falta de recursos per a poder reaccionar enfront de la desil·lusió i descrèdit respecte d’allò que ens ocupava el sentit del viure, precipitant-nos a la tristesa, l’angoixa, l’amargor i la deixadesa.
Hauríem de procurar mantenir la dinàmica doble: entregar-nos als altres i cuidar-nos també nosaltres. Encara que escoltem amb massa freqüència que la vida són quatre dies, considerar que no són per a cremar-la, ni tan sols per fer el bé, perquè així ens indisposem a no poder mantenir l’entrega; més aviat hauríem de provocar una retroalimentació (feedback), perquè la consecució dels objectius genere també en nosaltres l’energia necessària per continuar la tasca tan noble i mantenir l’esperança que done sentit al per què viure, a través del treball, l’estima i del fet de mantenir l’actitud positiva, inclús, davant del sofriment, possibilitant-nos continuar ser lliures per a elegir la manera que òmpliga el nostre viure, i poder mantenir la fe en un futur significatiu per a nosaltres.
És alarmant, la quantitat de persones cremades, sense il·lusió i decebudes a tots els nivells socials i en tots els treballs, que continuen vivint, però sense retroalimentar-se, per a qui cada dia és un suplici acudir a treballar, haver de relacionar-se i, inclús, haver d’aguantar-se a elles mateixes. I no hi ha distinció de classe social ni professional. És una situació que es viu al clergat, al professional de la salut, a la indústria i al camp. No és qüestió professional sinó existencial. Es tracta de no haver tingut cura de la pròpia persona, pel motiu que siga, per no haver buscat un espai per alimentar el sentit del que fem. Quan vivim rutinàriament, quan vivim al dictat de normes, estem deixant de ser subjectes constructors, estem deixant de ser subjectes de la resposta a per què viure, passant a ser absorbits de tal manera que passem a viure sense sentit, sols complint, marcant el pas que altres ens marquen o que nosaltres mateix ens hem marcat sense retroalimentar-nos.
No oblidem cap dimensió humana que facilite mantenir el sentit de per què viure per poder suportar qualsevol com, no sempre fàcil ni dolç i moltes vegades massa dolorós i aversiu.