Les explosions de bombes a tot arreu, pareix que ens està convertint en persones sordes, mudes i cegues. Vivim envoltats en allò que ens és immediat i com que no vegem ni escoltem el clam de tantes persones víctimes de tota mena d’inhumanitat i, el que pareix més greu, el fet de no escoltar el crit de tots els infants cosits per la metralla i ni d’aquells que no se´ls deixa veure la llum de la vida no ens encoratja al punt de combatre la desídia i la inutilitat de les polítiques internacionals.
Fa uns anys, estiguérem sofrint una pandèmia en la qual, els nostres governants, ens obligaren a tancar-nos en casa fins al punt de ni tan sols poder acompanyar als éssers estimats, en molts casos, en el final de la seua vida ni tancar el dol acudint al seu soterrament. Les conseqüències psicològiques, emocionals i de salut encara no han sigut estudiades, però podem assegurar que han provocat malalties, desequilibris i també morts. Açò no sé si un dia ens atrevirem a estudiar-ho, segurament esperarem el moment políticament correcte; no importa hui analitzar les decisions polítiques preses ni les responsabilitats. Continuar llegint “INFANTS CONDEMNATS A MORIR”