És prou apropar-se a certes històries per comprendre què és un cos ferit, una vida feta malbé i un futur hipotecat. Una urpada capritxosa de l´atzar dugué Valentín, als seus cinquanta anys, a pernoctar al pòrtic de Bancaixa, i esperar l´alba a la porta de Mercavalència; un fracàs escolar continuat dugué Pere a pelegrinar als seus vint-i-un anys a la recerca de treball; un colp militar expulsà Samir i Berta del seu país i, establits a València, viuen la seua doble absència; la situació pandèmica tancà les llars on Elena, als seus trenta-cinc anys, cuidava ancians i, hui, confinada en la seua habitació amb la seua filla menuda, sobreviu amb l´ajuda de Càrites. Així ha anat construint-se el paisatge social dels qui aspiren a quelcom mínim que resulta bàsic. No perseguixen una plaça en el suposat paradís del benestar, ni desitgen la ruïna dels que es consideren els seus propietaris; simplement, aspiren a un ingrés vital mínim.
