DAVANT AQUESTA CRISI, NO TOTES LES PERSONES ESTEM EN EL MATEIX VAIXELL

Amparo Estellés Cortés, doctora en medicina i membre del “Grup cristià del dissabte”, comparteix unes reflexions en relació al fet que no totes les persones estem en la mateixa situació per a afrontar aquesta pandèmia.

En aquests moments tan difícils que estem vivint, sempre em deia a mi mateixa que hem d’estar totes les persones en el mateix vaixell, remant en la mateixa direcció per a poder eixir d’aquesta situació.

Continuar llegint “DAVANT AQUESTA CRISI, NO TOTES LES PERSONES ESTEM EN EL MATEIX VAIXELL”

El camí recorregut per les dones

El camí recorregut per les dones

 Poema d´Irja Askola, pastora de l´Església Luterana de Finlàndia i Secretària del Deceni Ecumènic pel Consell d´Esglésies d´Europa.

Anaven caminant a l´alba
tristesa a l´ànima
aromes a ses cistelles
enmig de son desconsol
trobaren forces per actuar
mirra i àloe i bàlsam en les seues mans.
Enmig de la paral·litzant realitat
avançaven
a soles en el seu dolor
juntes en el seu caminar. Continuar llegint “El camí recorregut per les dones”

Tancat a la cel·la

Tancat a la cel·la


Moltes vegades, als tribunals i als periòdics, ressona eixe crit: “Crucifica´l, crucifica´l”. És un crit que també escoltí referit a mi: fui condemnat, junt amb mon pare, a la pena de cadena perpètua. La meua crucifixió començà quan era menut. Si hi pense, em veig arrupit en l´autobús que em duia a l´escola, marginat per la meua tratamudesa, sense relacionar-me amb ningú. Comencí a treballar des de xicotet, sense tindre possibilitat d´estudiar. La ignoràcia pugué més que la meua ingenuïtat. Després, l´acaçament furtà llampades d´infantesa a aquell xiquet nascut a la Calàbria dels anys setanta. Em semble més a Barrabàs que a Crist i, tanmateix, la condemna més ferotge continua essen la de la meua pròpia consciència. De nit, òbic els ulls i busque desesperadament una llum que il·lumine la meua història.

Quan estic tancat a la cel·la i rellig les pàgines de la Passió de Crist, comence a plorar. Després de vint-i-nou anys a la presó, encara no he perdut la capacitat de plorar, d´avergonyir-me de la meua història passada, del mal comés. Em sent Barrabàs, Pere i Judes en una única persona. Em fa ois el passat, sabent inclús que és la meua pròpia història. Visquí anys sotmés al règim d´aïllament previst per l´article 41-bis (de la Llei del sistema penitenciari italià) i mon pare morí sota eixes mateixes condicions. Moltes vegades, de nit, el sentia plorar en la cel·la. Ho feia d´amagat, però jo me n´adonava. Ambos estàvem en una obscuritat profunda. Però en eixa no-vida, sempre busquí alguna cosa que fora vida. És estrany de dir, però la presó fou la meua salvació. No m´enutge si soc encara Barrabàs per a algú. Percep en el cor, que eixe Home innocent, condemnat com jo, vingué a buscar-me a la presó per a educar-me a la vida.

Viacrucis Divendres Sant. Roma. 2020

En la noche un rayo de esperanza

 

Emma Martínez Ocaña és llicenciada en Història per la Universitat Complutense de Madrid i llicenciada en Teologia per la Universitat Pontifícia de Comillas. És membre de la Institució Teresiana i també és membre de l´Associació de Teòlogues Espanyoles i de Dones i Teologia. És autora de diversos llibres. Busca en aquest temps de la pandèmia del COVID-19 un raig d´esperança sense negar les pors que ara  l´envaeixen, no tant per la por al contagi sinó a si aquest temps ens obrirà a creure en la construcció d´un món més humà, més assentat en els valors humans i espirituals, que tant necessitem i que des de la fe creiem possibles.

Continuar llegint “En la noche un rayo de esperanza”

Desde el confinamiento

Publicado en Cristianisme i Justicia, 7 abril 2020 ·

Tras estar unos días en casa de mi padre acompañándole en esta crisis, ya de vuelta en mi barrio me impresiona la soledad de las calles transitadas únicamente por las patrullas de policía. La policialización de Lavapiés no es ninguna novedad, es cierto, pero sí lo es el control policial en calles y plazas desérticas. Hace días leí un artículo de Byung-Chul Han en el que planteaba cómo la crisis del coronavirus estaba sirviendo también de experimentación de nuevas formas de control social legitimadas por el miedo, y que posiblemente de esta crisis saliéramos como sociedades más represivas.
Continuar llegint “Desde el confinamiento”