AFRICA

AFRICA

Aquest manifest l’ha fet públic la Fundació Terrra de Acogida, a la qual pertanyen membres de la web del dissabte.

De nou, Àfrica crida amb veus estremides per sofriments evitables, per persones mortes injustament, i per famílies que ploren pels seus fills. Moren a les mans d’un sistema econòmic que l’ha convertit en el jaciment de recursos que necessitem per a mantindre el nostre confort; moren a les mans d’un sistema polític que és inmisericorde amb aquells que només busquen treball, sostre i terra; moren a les mans d’un sistema cultural que protegeix els seus i expulsa als de fora; moren a les mans dels qui sembren l’odi l’estranger i el menyspreu als diferents amb la finalitat d’impedir que arriben a cel europeu; moren per buscar oportunitats de vida, treball i sostre per a ells i les seues famílies. Tots aquests processos s’han disparat per la conjunció de la crisi humanitària, la desatenció d’Occident després dels dos anys de pandèmia i el desproveïment de béns essencials per la guerra d’Ucraïna. L’últim acte terrorífic ha tingut lloc el divendres a Melilla en morir violentament persones que fugien de la mort. Continuar llegint “AFRICA”

ASESINOS

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Asesinos. ( 26-6-22)  (Ante la masacre en Melilla 24-6-22: más de 30 muertes y cientos de heridos)

No son muertes. Son asesinatos.

Son personas humanas expoliadas de sus derechos,

y muchas, demasiadas, del derecho a la vida.

Africanos subsaharianos, hermanos

de países ricos explotados de sus riquezas.

Riquezas robadas que producen pobres.

Los países del sur no fabrican armamento pero lo sufren.

Sufren la pobreza, el hambre, las guerras que producen los ricos del norte.

Europa está vieja, vive del pasado y tiene miedo al futuro.

Tiene miedo a otro mundo posible. Por eso se cierra.

África es joven y está viva. Tiene esperanza. Y grita.

No podéis matar a África con vuestras armas.

Por muchos africanos que matéis, vendrán más.

Huyen de la muerte y buscan la vida.

Europa, España, Marruecos, no os vale ese  disfraz

de policías y gendarmes de seguridad.

Sois asesinos de personas, de derechos, de esperanzas.

Vuestras políticas con el pueblo saharaui,

con Malí, con Sudán, El Chad, Argelia, Libia, Marruecos…

son injustas e inhumanas.

Sois perros guardianes del capitalismo, de la OTAN, del dinero.

Os vale la mentira y la muerte. Y el cinismo de negar la realidad.

Pero aquí nos tenéis para deciros que no, que así no.

Que los Derechos Humanos son sagrados.

Y el derecho a la vida, el primero.

No son muertes. Son asesinatos.

(Deme Orte, 26-6-22)

EL CUERPO DE CRISTO

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte

El cuerpo de Cristo

El cuerpo de Cristo es el que anduvo
por los caminos de Galilea,
el que recibió perfumes y caricias
de manos de mujeres,
el que comió, bebió y dio de comer con la gente,
el que sufrió burlas y tortura de los soldados romanos,
el que murió crucificado.
El cuerpo de Cristo
no se encierra en un copón ni un sagrario ni una custodia.
El cuerpo de Cristo no necesita
procesión de autoridades, toque de cornetas ni regimiento militar,
pétalos de flores, mantones en los balcones ni ola de multitudes,
no necesita adoración nocturna ni diurna
sino respeto y dignidad perpetua.
El cuerpo de Cristo es el que pone mal cuerpo
en las mujeres prostituidas, en las víctimas de las guerras,
en las que pasan hambre o no tiene techo,
y en las que necesitan papeles ya.
El cuerpo de Cristo está en quienes ponen el cuerpo como él:
“lo que hacéis a estos, me lo hacéis a mí”.
El cuerpo de Cristo está en quienes lavan los pies y sirven:
“haced esto como yo”.
(Deme Orte)

EL CRISTIANISME NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR

El cristianisme no ha fet més que començar

Victor Codina

Aquesta frase del sacerdot i teòleg cristià ortodox rus Alexander Men (1935-1990), últim sacerdot assassinat pel KGB soviètic, pot desconcertar als qui recorden 2000 anys de cristianisme, amb nombrosos màrtirs, sants i santes, catedrals, Sumes Teològiques i missions evangelitzadores. Continuar llegint “EL CRISTIANISME NO HA FET MÉS QUE COMENÇAR”

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

Parlar del que fora formador en els nostres primers cursos del seminari –anys d’adolescència i de mancança d’afectes d’un internat-, es podria fer, tot i recordant, escenes, anècdotes, etc, dels nostres primers anys, a l’estil del que solen fer les promocions d’estudiants o els “quintos” de la mili en fer present aquelles vivències.

     Però no és aquest el meu propòsit, més aviat, intentaré aprofundir en la personalitat del nostre Pepe Palau per valorar la seua trajectòria com a formador humanista d’adolescents, que aleshores es preparaven per a ser capellans.

     Si haguera d’assenyalar la influència que la seua personalitat tingué en la nostra formació destacaria la seua modernitat, trencadora de molts esquemes i ho feia en una institució que per tradició arrossegava residus d’autoritarisme i de dogmatisme en la formació dels seus seminaris. Davant d’una institució d’aquesta mena, Pepe Palau, ajudat per qualitats naturals de simpatia, representava un tarannà de llibertat, de tolerància en la nostra formació, que possiblement en aquells moments, en l’aspecte pedagògic, conduïa a què el Seminari de València fora considerat com un dels millors. Per descomptat que el mèrit no va ser soles de Palau, ja que comptava amb un equip de formadors que participaven d’aquestes condicions i aptituds, com Sambartolomé, Vèrnia, Ramon Gascó, Andreu López i darrerament José Maria Monzó, Escorihuela i Salvador García.

     La institució ens tenia blocats en el nostre sentit més íntim per por i per infinitat de compromisos i prohibicions. Ens preparaven per a estimar a tots: “queridos hermanos”, però ens incapacitaven per a les relacions afectives, concretes amb el formador, amb amics i per a qualsevol relació de compromís. Pepe ens mostrava amb el seu tarannà un camí de llibertat en la nostra realització personal.

     Aquesta educació humanista posava en evidència una nova manera de formació integral en la nostra vida formativa, una vida amb  actituds i pràctiques esportives – el futbol i el bàsquet-, així com inquietuds intel·lectuals de gran valor. Tots nosaltres agraïm aquesta influència que ha estat motors de moltes i variades trajectòries.

     El més trencador de Pepe Palau era la seua manera de relacionar-se amb els alumnes, la connexió personal amb nosaltres solia ser  individualitzada. El més normal de les institucions que dirigeixen grups nombrosos, com era el nostre cas, era mantenir distàncies asèptiques que protegien tant a la institució com als mateixos educadors com a funcionaris. D’aquesta manera distancia el fet d’empatitzar amb els alumnes i relacionar-se des d’un clima d’afecte i estima. Es té por a plasmar l’afectivitat amb els alumnes, que el mateix alumne se senta estimat pel seu formador o fins i tot estimat pels seus amics. Des d’aquesta connexió amistosa era habitual que Pepe Palau visitara alguns dels seus alumnes en els pobles i es relacionara amb les famílies. Això ha facilitat que mantingué al llarg de la seua vida una relació cordial, tant en companys capellans com secularitzats i exseminaristes.

     Per descomptat que aquesta manera d’actuar, en ocasions, comportava inconvenients. No és fàcil mantenir en igualtat aquesta habitud en tots els alumnes.  Conseqüentment hom podia dir: “ Pepe no tingué amb mi molta relació personal”, en comparació amb altres; era el risc a què s’exposava.

     Aquest esquema d’educació personalitzada la pogué portar endavant, quan a partir de 1961 fou enviat a Viena a estudiar psicologia i en regressar li oferiren fundar i dirigir un col·legi de xiquetes i xiquets amb diversitat funcional a Rocafort. Eren uns xalets menuts on vivien les xiquetes i xiquets de 7 a 14 anys. Una experiència capdavantera d’atenció a aquests grups, amb la possibilitat, ara sí, d’atenció personalitzada. Tot un avanç del que foren les polítiques progressistes dels primers governs socialistes d’atenció a grups reduïts, desmantellant els macrocentres massius: el Col·legi San Francisco Javier, el Psiquiàtric de Bétera, famílies acollidores, totes aquestes experiències innovadores i progressistes en les dècades del 80 i 90 que tingué com a impulsor Ximo García Roca.

     Pepe ens mostrà en la seua vida que els camins nous que emprenia no eren fets de rebel·lia, sinó un exercici de lleialtat a la seua pròpia consciència, atès que la ruta de la vida no és unívoca, si fora així només mereixeria un camí portat per la inèrcia. Es pot se cristià servint els éssers humans com a testimoni de bondat i de generositat com fou la seua vida.

     Ah, i per cert! L’últim gest d’amor i generositat de la seua vida ha estat entregar el seu cos a la ciència. Hi ha gestos que honren la vida d’una persona.

 

 

 

 

FINAL DE CURS

José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.

FINAL DE CURS

Arriba el mes de juny i s’acaba el curs 2021-2022. Teníem l’esperança de tornar a veure la llum després d’haver-se controlat d’alguna manera la pandèmia del coronavirus. Però això no sembla possible ara per ara. A la fatalitat d’una pandèmia s’hi ha sumat els darrers mesos l’horror de la guerra a Ucraïna que està generant tant de dolor així com una crisi socioeconòmica i alimentària d’abast internacional. El fort augment del preu de l’energia i de diverses matèries primes està afectant la capacitat productiva d’un gran nombre de països, deteriorant-se el nivell de renda i les perspectives d’ocupació de molta gent arreu d’Europa i el món sencer. La incertesa enterboleix l’horitzó de les joves generacions. Continuar llegint “FINAL DE CURS”

LA TRINUNA JOAN CARRERA CONVIDA AL TEÒLEG WILHELM DANCÂ PER PARLAR DE LA GUERRA A UCRAÏNA

Fotografia: Tribuna Joan Carrera.

(CR) El degà de la Facultat de Teologia de Bucarest, Wilhelm Dancă, serà el convidat de la segona edició del dinar-col·loqui ‘Tribuna Joan Carrera’. Catalunya Religió és una de les entitats convocants d’aquest acte que tindrà lloc aquest 14 de juny al restaurant Pomarada de Barcelona.

El filòsof i teòleg parlarà sobre ‘El factor religiós a la guerra d’Ucraïna’. La conferència serà en italià i els participants tindran el text de la intervenció en català a la taula. El diàleg posterior tindrà traducció consecutiva català-italià.

Wilhelm Dancă és també professor de Teologia Fonamental de la Facultat Catòlica de Teologia de la Universitat de Bucarest i vicerector de la Catedral Sant Josep de Bucarest. Va ser rector de l’Institut Catòlic de Iassy i rector de l’Institut Catòlic de Bucarest. Membre de l’Acadèmia Romanesa i de l’Acadèmia Europea de les Ciències i de les Arts, ha participat en esdeveniments científics internacionals i ha estat membre de societats científiques nacionals i internacionals. Entre les seves distincions professionals en destaca la Creu d’Arquebisbe, de l’arxidiòcesi catòlica romana de Bucarest el 2019 i la medalla Pro Ecclesia et Pontefice Cross, del papa Francesc el 2020.

L’aforament del restaurant és limitat. Per aquest motiu es demana una inscripció prèvia per a participar-hi. El preu del dinar és de 30 euros.

Una vintena d’entitats convocants

La Tribuna Joan Carrera és una iniciativa conjunta del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el diari El Punt Avui. I té per objectiu recollir i actualitzar les inquietuds constants en la trajectòria del bisbe Joan Carrera: la situació actual del cristianisme a Europa i al món com a fet religiós, difondre les experiències de diàleg, comunicació i participació social i, en definitiva, potenciar la presència del fet religiós en la nostra societat catalana.

Després de la primera edició, noves entitats i institucions s’han incorporat com a convocants de la Tribuna Joan Carrera. En són una vintena: la productora Animaset, el Consell de Laics dels Caputxins de Catalunya, Cristianisme al segle XXI, Cristianisme i Justícia, el grup Effathà-cristiansdebase.cat, els Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació, El Pregó, la Fundació Albert Bonet, la Fundació Casa de la Misericòrdia, la Fundació Catalunya Religió, la Fundació Centesimus Annus, la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, la Fundació Joan Maragall, la Fundació Pere Tarrés, el Grup Cristià del Dissabte provinents del País Valencià, el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans, Justícia i Pau, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Santa Anna – Hospital de Campanya i la Unió de Religiosos de Catalunya. “Hem estat capaços de sumar sinergies”, valoren els impulsors de la iniciativa.

Joan Carrera (1930-2008) concebia l’eclesialitat en diàleg amb la societat. Per això sempre estava disponible per participar en debats, tertúlies, trobades i d’aquí naixia la seva preocupació per impulsar uns mitjans de comunicació cristians que oferissin una paraula serena i esperançada a la societat. La seva preocupació política partia d’aquests mateixos principis convençut del servei que podien fer a la societat les aportacions de l’humanisme cristià.

LA REVOLUCIÓ DE L’ESGLÉSIA A ALEMANYA

LA REVOLUCIÓ DE L’ESGLÉSIA A ALEMANYA

Jesús Martínez Gordo

Per a alguns curialistas vaticans, els bisbes i catòlics alemanys -havent posat en marxa conjuntament un “Camí Sinodal vinculant”- estarien aprofitant-se de l’anomenat Informe MHG sobre la pederàstia eclesial i, alhora, trencant amb el model d’Església que -durant segles- ha sigut tradicional, així com arriscant la seua unitat amb les prop de 6.000 diòcesis disperses pel món. Per a uns altres, menys temorosos, és cert que en aquest “Camí Sinodal vinculant” s’estan debatent, votant i aprovant importants propostes que, de fet, suposen una redefinició del sacerdoci; de la presència de la dona a l’Església; del poder i del seu exercici en el si de la institució i també de la moral sexual. Però no perilla, de cap manera, la comunió d’aquesta Església, senzillament perquè tenen molt clar que hi ha resolucions que -si són aprovades- poden ser implementades en les respectives diòcesis o per la Conferència Episcopal del país sense comprometre, per a res, aquesta unitat. I, igualment, que hi ha unes altres que, referides, per exemple, al celibat opcional dels capellans, a l’homosexualitat o al sacerdoci de les dones han de ser debatudes i, si fora el cas, votades de nou en un altre fòrum en el qual es troben -almenys, representades- totes les diòcesis del món. Això explica que els bisbes alemanys s’hagen compromés a presentar i defensar en el pròxim Sínode Mundial, a celebrar a Roma, durant el mes d’octubre de 2023, aquestes o altres propostes, en el cas que siguen admeses pel “Camí Sinodal” que, previsiblement, es clausurarà el mes vinent de setembre a Frankfurt. Continuar llegint “LA REVOLUCIÓ DE L’ESGLÉSIA A ALEMANYA”

“DEIXAR DE SER META I TORNAR A SER CAMÍ”

Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

“Deixar de ser meta i tornar a ser camí”

Aquesta frase final d’un article (de recomanable lectura) de la teòloga Cristina Inogés-Sanz en la revista Iglesia Viva nº 289 resumeix, al meu parer, per què cal un canvi en l’Església i quin és el possible abast de l’amplíssima consulta que està precedint el Sínode la Sinodalitat d’octubre 2023. Continuar llegint ““DEIXAR DE SER META I TORNAR A SER CAMÍ””