Ximo Adell és un dels fundadors del Grup Cristià del Dissabte..
Aquesta carta s´escrigué el 18 d´agost de l´any en curs
Hui he fet 90 anys. De ben jove no pensava arribar a tant i estic molt content, mogut per uns sentiments que vull compartir amb vosaltres, família, amigues i amics. En una fita així no voldria caure en la temptació de la nostàlgia ni tampoc en el castrador sentiment de culpa en tornar la mirada al darrere… i no agradar-me el que veig: la feblesa d’un home masclista, poregós, de geni “cagaet” –com deia ma mare i vosaltres haveu comprovat en algú moment. Tampoc no he estat un revolucionari capaç de capgirar el món ni l’església ni he tingut les suficients llums per millorar la vida dels demés. Malgrat tot, alguna coseta bona –pense– hauré fet als distints àmbits on he fet camí. Aleshores, açò és lo primer que m’incita l’aniversari: la responsabilitat. Cóm vaig a cultivar des d’ara les llavoretes de veritat, bondat i bellesa provinents del Misteri que habita en mí i que m’acompanyen des del naixement –i és Gràcia? Me n’adonaré que si una cosa es va acabant –-l’existència, no m’enganye– sempre resten moltes altres per descobrir? Assabentat que el temps no s’estira a voluntat pròpia, sabré viure al davant amb el necessari equilibri? Donaré la cara a allò imprevist?… Preguntes que m’interpel·len i que estic cridat a respondre en els fets.
La segona cosa és el recordatori: “… y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando”, com sentidament deia Juan Ramón. 90 anys ja és temps per obrir-me sense dramatismes a un diàleg –difícil, per no teòric– amb la mort per tal de no estranyar-la, de fer-la meua en un treball interior que no sé si sabré fer.
I la tercera, l’agraïment a les persones que des d’aquell llunyà agost de 1933, començant per la família, que em va bressolar la infància en temps foscos de in-civil guerra i franquisme, tot i confiant sempre en Déu en síntesi amb el propi esforç (quantes vegades no hauré escoltat de pare i mare allò de “a Dios rogando y con el mazo dando”!) i continuant per Pilar que va trastocar el seguit de la meua existència, humanitzant-la i amerant-la de cura i dolçor; cóm no agrair, també, les persones que m’han trasmés el seu saber al llarg dels anys i aquelles que, individual o col·lectivament, m’han, m’haveu donat testimoni d’autèntica humanitat en lluita per la fraternitat, la llibertat i la justicia?; cóm oblidar-me de tantes i tantes persones –com vosaltres que ara esteu llegint– que m’haveu fet lloc en la vostra estima i permés acompanyar-vos en l’esforç quotidià de donar sentit a l’existència, obrint-la a la Transcendència? Gràcies, amigues; gràcies, amics.
Ara inaugure un temps nou que em dona l’oportunitat de mirar la vida més profundament, perquè “nosaltres som només l’escorça i la fulla” que amaga un fons de realitat que no veiem. Un temps propici per assumir aquests reptes i dubtes, confiant en la vostra ajuda i, sobretot, en la Força –força de la meua força— radicada en lo més íntim de la meua interioritat, on descansen mes febleses com de vegades hem lloat en la comunitat emprant la cantata de Bach: “Vos sóu, Senyor, la llum que em guia”…
90 anys! He arribat al cim? Doncs, no! Sàpigueu que, asomat al Botànic des del balcó de casa, continuaré escoltant pet molts anys el cant dels pardalets (si em fique els audífons, és clar). Aleshores, a pels 95!
I llarga vida per a tothom!
Ximo A.