Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup del Dissabte
Els moviments feministes no deixen de lluitar perquè siga una realitat la igualtat d’oportunitats i drets entre dones i hòmens sense cap mena d’accepció de gènere ni menyspreu del femení enfront del masculí, perquè defensem que totes les persones som iguals per a drets i oportunitats i tota discriminació sexista ha de ser eliminada.
Considere que aquesta lluita manté una visió esbiaixada i miop. Pels anys seixanta del segle passat sorgí el moviment “unisex” per visualitzar que dones i hòmens som subjectes de drets per igual i tota sexualització a l’hora de les oportunitats és discriminatòria. Es donaren, aleshores, algunes conquestes per part de les dones, però no sense ser elles qui passaven a adoptar trets masculins. La conquesta no era tant el canvi de sensibilitat com el fet de fer les dones el mateix que els hòmens (modes, costums, llocs, poder…).
La lluita feminista em pareix miop quan es queda en fer les dones el mateix que els hòmens sense pegar el salt en aconseguir que la societat canvie el punt de gravetat i passe a analitzar i construir des dels valors associats a la dona deixant de mantenir-se en els valors associats al món masculí.
La psicologia humana mostra diferències significatives en la diversitat sexuada, no reaccionant igual des d’una visió masculina que des d’una visió femenina. L’ésser humà, psicològicament, reacciona i actua prioritàriament per canals (sentits) diferents. Els canals masculins, fonamentalment, podem dir que són “vista i tacte”, mentre que els femenins són oïda i sensibilitat.
Quan la cultura és masclista prioritza la competitivitat, l’individualisme, la reacció des de la gelor racional sense afecte i des d’una realitat fragmentària. Es mostra com un magatzem ple de compartiments, capaç de mantenir tancats tots els compartiments restants mentre opera des d’un i pot canviar de compartiment sense cap ressonància d’un a l’altre. Per això, si el món femení no canvia aquesta configuració, si no trenca aquesta dinàmica de visió masclista i sols ocupa llocs dels hòmens, la igualtat en dignitat no es produeix i el canvi social no és real. L´òrbita femenina, psicològicament, de forma figurativa, es presenta com un magatzem sense compartiments i, per això, allò que ocorre en un racó del magatzem mostra ressonància en tots els racons, produint integració, associació i involucració de tota la seua naturalesa en allò que viu.
Si analitzem la nostra societat, els trets masculins són evidents i els femenins continuen essent valorats com signe de debilitat, fragilitat i inconsistència. Per això, caldrà fer-nos plantejaments molt seriosos al respecte per despertar el femení que hi ha en tots nosaltres per a comprendre que la lluita per la igualtat no és qüestió de poder, conquesta de lloc ni d’accés a càrrecs. La qüestió és molt més profunda, perquè es tracta de considerar si estem dispostos a compartir, masculí i femení, creant un constructe on deixe d’imperar els valors masculins per potenciar i admetre els valors femenins.
Si a la societat trobem eixa manca, què dir a l’Eglésia, arrelada a la visió masclista en totes les seues manifestacions, tant divina com estructural? La lluita, però, no havia de quedar en aspectes anecdòtics com si les dones poden fer o no el que l’Església permet als hòmens sinó apuntar a la revolució necessària perquè siga una Església de tots i totes i poder mostrar que som fills i filles d’un Déu Pare-Mare. No ens quedem en el que la societat realitzà quan el moviment unisex, sinó treballem plantejant-nos si volem una Església Poble de Déu, incentivant a construir l’Església amb els constructes femenins. No ens conformen en aparences, en conquestes fictícies, perquè eixe és el fet d’actuar dels qui no volen soltar seus, dominis i poder.