Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Aquest seria un bon titular poder anunciar que no vivim morts sinó que som vius, que brolla una vitalitat i una força transformadores en nosaltres capaces d’ordenar els esdeveniments de forma que no generen mort sinó vida, esperança i il·lusió.
Són massa els signes de mort al nostre voltant i massa injustícies econòmiques, les quals provoquen un escàndol moral que caven una fosa de mort a milions de persones en crear desnutrició, fam, infeccions i malalties.
Totes les persones som responsables del destí de cadascuna de les persones que formem la humanitat, perquè no som éssers aïllats sinó en relació, per això, si unes persones passen necessitats és perquè a altres persones els sobra i si unes persones no disposen del que és necessari és perquè altres ho malgasten. Totes les persones som protagonistes, a diferents nivells, de les situacions de mort que viuen i sofreixen unes altres i hauríem d’inquietar-nos molt seriosament i amb molta responsabilitat.
És un escàndol moral que l’1% de la població mundial dispose del mateix que disposa el 63% de la població i, d’acord a la llei dels gots comunicats, el capital acumulat en l’1% de la població li manca a la resta, que sofrirà necessitat sagnant.
És cert que nosaltres no estem en eixe grup de potentats, però no hauríem de quedar-nos sense sentir-nos interpel·lats, perquè encara que no formem part dels multimilionaris, sí que som part d’aquelles persones que disposen d’atenció sanitària i de possibilitat de vida. I, per això, hauríem de revisar la nostra col·laboració en allò que continua provocant mort en les persones que volent respirar, se les nega oxigen.
Nosaltres formem part de la societat acomodada, de la societat de consum, muntada sobre un sistema capitalista que sibil·linament escanya i mata, despersonalitza i crea autòmats. Estem assentats en la societat d’usar i tirar, dintre la mentalitat de viure al dia, quan no, un poc més enllà, oblidant que ens lliguem per l’estòmac i ens venem al millor postor.
Hem acceptat el lliure mercat i la llei de l’oferta i la demanda, però sense reparar en qui controla el mercat. La usura l’hem retirada de tot codi i en eixe ambient, l’actitud és individualista sense reparar en les diferències.
Som també responsables de mantenir la proposta dels drets humans com a teoria sobre paper i no posats en pràctica per les nostres autoritats ni tampoc per nosaltres quan defenem els nostres béns com a sagrats per damunt del bé comú.
El planeta compta amb recursos per a totes les persones que l’habitem, però hauríem de revisar els sistemes que ens hem creat perquè la vida tinga oportunitat de mostrar-se. Actualment dur a terme el dret a l’habitatge suposa un cost aproximat del 43% del sou, desestabilitzant l’equilibri que els economistes posen en 50% del sou per a despeses fixes (habitatge, llum, aigua, gas…,), 30% per a despeses personals (cultura, aficions, diversió) i el 20% per a l’estalvi. Però tampoc ens aturem ahí perquè el dret a les vacances ja és irrenunciable, de forma que el 45% de la població estiueja a base d’hipotecar-se amb préstecs.
Un acte solidari i signe de vida (resurrecció) seria no malbaratar ni lapidar els recursos i no entrar en la dinàmica d’estirar el braç més que la màniga.
Els nostres iaios foren mestres en ser constructors de vida, en aixecar-se de la mort i ressuscitar, creant-nos il·lusió i deixant-nos recursos aconseguits amb suor, sacrifici i abnegació. Pensaven en nosaltres, vivien per nosaltres i donaven la vida per generar vida. Des d’ells i gràcies a ells la nostra societat s’obri camí en un món ple de dificultats i obstacles, però des de l’alé de vida d’estimar-nos. Ells són la nostra Pasqua i això ens convida a preguntar-nos si també nosaltres volem que hui siga Pasqua.