Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Els pobles i la societat en general canta lloances per la pau, els discursos i les proclames per la pau no falten, encara que els fets parlen d’una aparença, mostren el fet d’una posada en escena, perquè la quotidianitat ens mostra com a constructors de guerres, protagonistes de conflictes i agressors empedreïts per aconseguir poder, prestigi i estatus.
Fan fredat els noticiaris i també seguir els esdeveniments diaris perquè a tot arreu hi ha morts, bombardejos, violència, destrucció i desolació.
Cada dia hem de procurar ser optimistes, haurem de procurar renovar el compromís d’ajudar i haver complit a la tardor del dia la B.A. que predica el moviment scout (Bona Acció), perquè les forces flaquegen per la manca d’estimuls que il·lusionen, que val la pena mantenir l’esforç i l’entrega per construir pau. L’ambient està pesat, amb molts núvols a la vista i molts dubtes respecte de cap a on caminar.
Preferiria no escoltar, a dia d’avui, poder no escoltar al parlament, amb eixe llenguatge maleducat, ofensiu i superb, a la Comunitat Europea amb una postura covarda i posicionada; ni tampoc als responsables dels països considerats potències, no per la seua caritat, comprensió i humanitat sinó pel seu volum armamentístic, nuclear i dominador.
El circ mediàtic mostrat per les autoritats dels països és patètic, perquè pronuncien paraules fofes, formen comissions inoperants, es comporten plens de pors intentant agranar cap a casa, mantenint-se a distància perquè el bassal no els esguite, permetent la violència, però fora de casa, lluny d’ells.
Cap a on anem? ¿Hui podem fiar-nos de les polítiques internacionals? ¿Encara són creïbles les promeses de les autoritats que governen els diferents països?
M’incordia pensar que la societat està governada generalment per persones interessades pel poder, fins al punt d’actuar sense ètica ni escrúpols.
La pau sols és possible quan l’esdevenir de la ciutadania pot realitzar-se com a persones que consideren i procuren que els béns no són exclusius de ningú. I pareix que no és eixe el camí que es duu quan les diferències són més insalvables i la indiferència per la vida dels altres està més estesa.
Sonen campanades de guerra, vivim buscant dedicar més recursos a defensa (armes) que a educació. La iniciativa és dirigida a la guerra, a la divisió i a l’enemistat. No tenim cap objecció en insultar-nos, ser mentiders i buscar difamar-nos. No importa la vida dels altres i sol val protegir, com siga, la pròpia.
Què podem esperar? No deixem de lluitar i canalitzar la decepció perquè no ens aparte de l’esforç necessari per a construir vida. No deixem de creure que, encara que les nostres accions són insignificants i petites poden fructificar i créixer. És moment de no canviar sendes velles per novelles, per a mantenir-se en el solc sembrant llavors preparades contra la violència i la falsedat.
Hem de posar en pràctica esperar contra tota esperança i nadar sense parar-nos ni un minut a pensar a salvaguardar la roba. Nadar encara que quedes nu i xopat, perquè sempre el sol de justícia proporcionarà calor necessari per a no contraure pulmonia.
Avui estem donant massa importància al robatge, el qual sol formar part de la nostra idiosincràsia, però quan s’utilitza per tapar les vergonyes, és nefast i traïdor.