II Diumenge d’Advent. Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Joan, el fill de Zacaries i Isabel, va reconéixer el pas de Déu des del desert, que és la imatge de la precarietat, la solitud i el límit humà; i d’aquesta manera, va mostrar una esperança que naix en els llocs de la destrucció, el desassossec i la impotència, quan la mort ens visita, arriba la deterioració del cos i decau l’ànim. L’Advent de Déu pot convertir els nostres deserts en escales, els nostres límits en capacitats, l’abandó i la solitud en refugi i empar; en els deserts hi ha veus que ens conviden a tirar endavant, a confiar en la llum, en sentir-se fills estimats; en els deserts es fusiona la terra amb el cel, el temps amb l’eternitat, la densitat i el present amb l’horitzó obert. ¿Serem capaços de descobrir algun raig de llum en les situacions límits, en els atzucacs, en els decaïments personals, socials i polítics? L’esperança converteix la caiguda en vol, el fracàs en cerca i el crit en una súplica. “Criden, deia el poeta Vinicius de Moraes, que l’Infant naixerà entre les llàgrimes del temps. Diguen que els temps estan durs, falta aigua, falta carn, falta a vegades l’aire: hi ha una angoixa, més fora d’això, es va vivint”.
Joan va descobrir, també, un nou rostre de l’esperança quan va reconéixer que en la irrellevància del seu cosí el Galileu, que caminava nu, sense vestidures ni hisendes, estava la salvació. L’esperança transita per camins de senzillesa i insignificància. L’Advent de Déu està arribant sense sorolls ni oripells; se li ha buscat en els palaus, però ell estava en la zona marginal; se li buscava en el temple i ell era al carrer amb els sense sostre, se li buscava en els instal·lats i ell era nòmada amb els immigrants. Hi ha una esperança que resideix als afores del benestar i del consum, en l’exercici de la proximitat, en la senzillesa de la vida quotidiana, en la bondat callada sense sorolls. L’esperança no està en el centre sinó als afores, en les perifèries, en els famolencs de pa, sostre, treball i reconeixement. Preguntem-nos si busquem Déu on ell vol ser trobat.
Joan va mostrar un tret de l’esperança quan va assenyalar l’actor principal i es va retirar perquè ell cresquera. Posar-se’n al costat és un generador d’esperança. Ho saben els pares que deixen volar els seus fills i filles perquè siguen ells mateixos, el mestre que es posa a un costat perquè l’alumne cresca, els capellans que fan un pas enrere perquè nasca el laïcat, l’Església que es posa al costat de la humanitat per a buscar junts la veritat, ja que com deia Lleó XIV en el seu viatge a Turquia, “no la posseeix en exclusiva, sinó que la cerca juntament amb tota la humanitat”. El valor del precursor consisteix a assenyalar la direcció sense ser el camí, ja que Déu té un camí original i propi per a cada persona. Podem dir amb Rumi, el místic sufí del segle XIII : “Nosaltres som els llaüts, tu ets el violinista. Tu emets murmuris a través de nosaltres. Som les flautes, però el buf ve de tu. Som com a muntanyes. però el ressò, el ressò només ve de tu”
En Joan aprenguérem que l’esperança no és un camí de roses sinó de calzes; el seu assassinat no és un episodi secundari, sinó que pertany a la seua pròpia fisonomia. Mentre l’optimisme és la música dels acomodats, l’esperança és el crit dels insatisfets i de les persones audaces i indomables que han vençut la por, denuncien els atropellaments del poder a la veritat i a la bondat. L’autèntica esperança porta dol per les guerres que destruïxen vinyes, per la corrupció que destrona la convivència, pels odis que pervenen la fraternitat, per les vides truncades dels naufragats que busquen refugi. Preguntem on i com suscitem vida, enfortim l’esperança dels desesperançats i confonem els poderosos. ¿Som proveïdors de senyals, aplanadors de senderes tortes que caminen, segons proposa Sant Pau, “carregats de justícia”, alegres, confiats i esperançats fins al Dia de Crist Jesús?.