Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Potser, totes les persones hui estem connectades en xarxa, totes amb la mirada fixa a la pantalla, viatjant en la xarxa i connectats a telediaris, ràdio i xarrades de bar. Aparentment, no podem dir que estem aïllats, encara que aquesta realitat, per ella mateixa, ni diu que estiguem units ni acompanyats.
Els mitjans de comunicació estan constantment oferint quantitat d’informació molt variada, freqüentment deslligada, sense ànima ni afecte, perquè, segurament, l’interés no és principalment incitar a cap compromís sinó a vendre, a buscar avantatge econòmic. Potser, eixe és el motiu per què les notícies passen de manera efímera, desencarnada, morbosa i crua i no busquen introduir-nos en la veritat d’un drama sinó en recrear-nos de manera descarnada i, de vegades, cruel, més aviat propi de convertir la tragèdia en espectacle macabre. Per això, poden deixar d’emetre’s de forma dràstica i deixant a les persones amb el seu drama sense més recolzament, abandonades a la seua sort.
La història es repeteix. Ahir foren els refugiats, després els morts al Mediterrani, foren els damnificats del terratrèmol de Lorca i del volcà de la Palma, ací a casa la DANA i ara el focus està al terratrèmol de Veneçuela.
En cadascuna d’elles, els focus de les notícies s’han apagat, però el drama continua, encara que ja ha deixat de ser notícia, ja és cosa passada, com està passant referent a Gaza. El focus mediàtic s’ha apagat i ja queda tot molt lluny i, moltes vegades, també oblidat. Però no passa així amb el sofriment, perquè a més silenci i oblit, més dolor i amb major intensitat pel sentiment d’abandonament.
Moltes persones i algunes organitzacions continuaran treballant, encara que els recursos no arriben, el compliment de les promeses realitzades per les autoritats queden en l’aire i calga suportar la duresa de la vida. Tot queda en via burocràtica: judicis, parlaments, reunions, ajornaments, lluny de la realitat que han de viure les víctimes. La via burocràtica no té cap pressa, tot funciona de manera lenta i com si les víctimes hagueren desaparegut.
Urgeix un canvi de mentalitat per a no perdre’ns en consells, assessors, lleis i reunions realitzades sense les víctimes i buscar la veritat de la realitat caminant amb elles. No podem continuar la burocràcia perquè des d’ella no sentim el dolor i l’angoixa ni efectuem els tràmits sentint-nos afectats. Hem de treballar des de la visió de les víctimes perquè ens afecte i ens faça descobrir que la nostra burocràcia i les nostres polítiques socials mostren estar enfangades fins al monyo.
Les notícies són gelades, no tenen vida, són flaixos sensacionalistes que deixen a les víctimes més desencantades perquè no són les protagonistes sinó objectes al servei d’uns interessos. Tota notícia hauria de ser transmesa des de la mirada de les víctimes, les quals tenen rostre i nom, sentiments i valors.
En aquests moments, tots els noticiaris comencen i acaben amb el terratrèmol de Veneçuela, però també passarà i el drama es farà més dur. Si volem acompanyar a les persones damnificades hem de fer-nos una d’elles i alçar la veu per a cridar i buscar solucions al drama fent-lo nostre, sentint-lo a la nostra pell. Sols des d’ahí deixarem de ser buròcrates i espectadors i passarem a posar veu a les persones que no podem parlar, reclamant:
-
-
-
- A la comunitat internacional el compliment de tractats i legislacions i als responsables que deixen els seients i facen el treball de cap que els pertoca.
- Als governants, els quals saben demanar-nos confiança, l’exigència del compliment de les seues obligacions, deixant-se de retòriques i complint les promeses fetes, perquè no siguen paraules per eixir del pas.
-
-
Volem ser persones d’esperança, però costa mantenir-la perquè l’experiència diu que una vegada s’han apagat els focus, les autoritats s’obliden del drama i les víctimes queden soles i silenciades.
Les víctimes han de ser ateses sense cap segregació, sense necessitat de papers, passaports ni segons el seu compte bancari i no ser abandonades mentre les condicions de vida no les permet valer-se per elles mateixes.
Posar excuses serà voler eixir políticament airós i no voler acceptar la veritat del drama.
Per a vore la veritat del drama haurem de voler compartir-lo i quan tramitem les víctimes amb promeses és perquè no volem involucrar-nos en la seua tragèdia ni acompanyar-les