Vicent Fc. Estarlich és membre el Grup Cristià del Dissabte.
És sabut per tothom que un dels problemes més apressants al país és la manca d´habitatge. A la societat espanyola hi ha més demanda que oferta, amb tota la problemàtica que això comporta respecte al preu per metre quadrat i encariment dels materials. La conseqüència no es fa esperar: preus pels núvols respecte al terreny, a l’habitatge i als lloguers.
Però la manca d’habitatge no és la causa del fenomen OKUPA. A més, per als polítics, aquest fenomen no els és preocupant perquè, estadísticament parlant, tan sols representa un 0,06% d’habitatges d’un parc immobiliari al país de vint-i-sis milions d’immobles. Per als polítics, què suposa que sols setze mil immobles siguen ocupats? Però els grups polítics autodenominats progressistes volgueren mostrar ser d’ideologia anticapitalista i, enfront de la deriva de “fondos buitre”, els quals s’han establit a tot arreu del país, incorporaren al Codi Penal l’article 202 i 245, a més de la llei 11/2020 on protegeix a l’okupa, sense advertir que en les disposicions no es diferencia dels fons d’inversió i de bancs els immobles de les famílies treballadores i pensionistes, les quals, amb suor i llàgrimes, al llarg dels anys, s’han esforçat per tenir habitatge i també, per què no? una segona per a vacances.
En aquest punt és on la llei no està ben legislada, perquè no distingeix entre grans tenedors i famílies treballadores o jubilades. Depèn de la sensibilitat dels jutges que en el procés del judici demanen o no, si s’és propietari de més de cinc immobles o no.
Segurament als legisladors no sol afectar-los, perquè per la seua condició de diputats o senadors compten amb protecció oficial i a més, poden costejar-se diferents tipus d’alarmes amb connexió policial.
He tingut okupes a casa, sí, i he volgut seguir el procés legal. No he volgut fer ús d’altres estratègies, tampoc d’aquelles que els okupes m’insinuaven (donar-los una quantitat de diners i se n’anaven). He volgut comprovar on condueix la legislació vigent.
Tenim la Declaració Universal dels Drets Humans, però és un fet que es tracta d’una descripció de drets que poden entrar en conflicte, com és el cas. El dret a la propietat és un dret humà fonamental (art. 17), encara que no és un dret absolut i, per això, podrà ser regulat per l’Estat segons les necessitats de la societat; i el dret a l’habitatge també és un dret fonamental (art. 25) que tampoc és un dret absolut. Açò significa que, segons les necessitats podria l’Estat disposar de les propietats per al bé comú, amb el procediment de l’expropiació, però no és això el que es realitza en la llei que afavoreix als okupes, perquè en una expropiació l’Estat indemnitza els propietaris i passa a posseir la propietat, exonerant els propietaris de totes les obligacions sobre eixos béns expropiats. En canvi, en el cas dels okupes els tributs continuen a càrrec dels propietaris, havent de costejar totes les despeses que ocasionen en l’immoble. Prohibeix tallar els subministraments o deixar de pagar els tributs. És a dir, l’Estat no adquireix cap responsabilitat i obliga els propietaris a córrer amb totes les despeses que els okupes puguen ocasionar.
L’okupa, al moment d’entrar en un immoble adquireix el dret:
– a no ser desallotjat sense una ordre judicial, amb un procediment legal just.
-A la inviolabilitat del domicili (està protegit i no pot sentir-se molestat ni ocupat).
-Al fet que no se li tallen els subministraments bàsics, per poder dur una vida humana digna.
– Que el propietari no force la porta per cap motiu. Tampoc quan no són a casa.
La veritat siga dita, està constituïda aquesta pràctica com a llei, però són moltes les normatives que regulen aquesta realitat. I d’eixes normatives es dedueix que tallar els subministraments es considera una coacció o un delit de realització arbitrària del dret (açò és per evitar que els propietaris prenguen la justícia per les seues mans).
En realitat està conduint a viure empresonant-se cadascú en sa casa, reforçar portes, finestres i enreixant-se, a més d’instal·lacions d’alarmes i vigilàncies.
El procés legal no és ràpid. Requereix contractar advocat i procurador i passar per judicis per demostrar que l’okupa no és vulnerable. Així que cal moure’s per presentar proves oficials de la no vulnerabilitat de l’okupa. La clau del procés està en el fet que no puga demostrar-se la vulnerabilitat de l’okupa, perquè la propietat de l’immoble ja declara no vulnerable al propietari.
No és cert que la denúncia de l’ocupació abans de les quaranta-huit hores siga prova ferma per a traure’ls. Això depèn del consistori de torn i encara que es realitze judici ràpid i tot vaja rodat al jutjat, en el millor dels casos, la demora de l’execució de sentència d’abandonament de la casa estarà al voltant de l’any.
Vull acabar dient que en aquesta situació que vivim al respecte, la disposició mostrada pels polítics que governen estan fent víctimes a la ciutadania, a okupes i als posseïdors d’una vivenda, perquè, en realitat, provoca un enfrontament entre ciutadans on cadascú reclama el seu dret humà, però que l’Estat no vetla per cap d’ells en deixar desemparats de diverses maneres a ambdós.
Jo he abraçat els meus okupes, ens hem demanat perdó pel drama i la circumstància. He pogut mostrar que davant l’adversitat podem mantenir la calma i comportar-nos com a persones civilitzades, encara que soc conscient que no és fàcil, perquè ells són al carrer i buscaran sostre d’alguna manera perquè no troben ajuda a les polítiques socials i a mi em queda la tasca de refer la casa amb destrosses i pèrdua de records sentimentals familiars i personals que no van a poder retrobar-se.
I el que és més trist, ¿els polítics se senten afectats per aquests drames? Massa comprensió i consideració manté la ciutadania, perquè ja els dic que indigna sentir-los amb discursos com justificar que et poden ocupar l’habitatge perquè, al cap i a la fi, és una herència rebuda i no fruit del teu treball. Açò són paraules d’un diputat actual d’Unidas Podemos. Eixe és el calibre? Doncs, encara com que per als polítics açò no és important, perquè sols és problema d’un 0,06%.