Amb motiu de la mort del P. Adolfo Nicolás, que va ser prepòsit dels jesuïtes.
TARANCÓN I MODESTA
Degut al pas de sant Ignasi per Montserrat de camí cap a Manresa com a pelegrí de santa Maria , “la vigília de Nostra Senyora de març, a la nit, l’any 1522” sempre hi ha hagut una relació especial entre els monjos ila Companyia de Jesús. Per això, amb motiu de la mort del P. Adolfo Nicolás, que va ser prepòsit dels jesuïtes, m’agradaria recordar una anècdota que té per protagonistes al cardenal Tarancon i a la mare del P. Adolfo Nicolás, que s’anomenava, Modesta Pachón.
Aquesta senyora un dia va agafar el telèfon i sentí una veu que deia: “Li parla el cardenal Tarancon”, a la qual cosa ella, amb bon humor, respongué: “I jo la princesa d’Astúries!”. Tarancon li contestà: “No, senyora, que no és una broma, que soc jo, Vicent Tarancon, que vinc de Manila i he estat amb seu fill Adolfo, i li porto un regal de part seva”. La senyora Modesta, sense sortir de la seva sorpresa i tota nerviosa respongué: “Ah, perdó, senyor…. és a dir, reverència… vull dir… bé… no sé si és reverència o excel·lència, o allò que sigui”. “Tranquil·la senyora, el seu fill em diu D. Vicent i així està bé. Allò important és que vostè ha donat un fill a l’Església, que és el que necessitem. Vinc encantat d’estar amb ell a Filipines..”. Crec que l’humor que destil·la aquesta anècdota de Tarancon amb la mare del qui va ser superior dels jesuïtes, revela el caràcter dels dos personatges i de segur que també del fill de la senyora Modesta. Del P. Adolfo Nicolás, que ara ens ha deixat, els qui el coneixien bé destacaven el seu esperit de servei i de disponibilitat, així com el fet de ser una persona senzilla i oberta, profètica i alhora obedient i audaç. Però també destacaven, com a anècdota, el seu sentit de l’humor, pel fet que a les sobretaules o a les vetllades de la seva comunitat, en dies de festa, acostumava a imitar al gran Chaplin. Sabent que Tarancon era un home que sabia captar de seguida la vàlua de les persones, no em va estranyar gens que els jesuïtes, fa dotze anys, escolliren el P. Adolfo Nicolás com a nou superior general. Si Tarancon va quedar “encantat d’estar amb ell”, volia dir que va descobrir en el P. Nicolás un home amable i afable, un home de Déu, com ho va ser el P. Arrupe. De fet, algú va “batejar” el P. Adolfo Nicolás com el General dels pobres, un home intel·ligent i amb visió de futur sobre el món. Un profeta (com es va dir també) amb les arrels a Occident i el cor a Orient. En la primera homilia que va pronunciar com a nou General de la Companyia, ja se li notava aquell humor castellà quan digué : “No vaig a pronunciar un missatge per al món. Senzillament comentaré les lectures, sense discurs programàtic”. Com ha dit Leonardo Boff, “Tenir humor és tenir capacitat de percebre la discrepància entre dues realitats: entre els fets i els somnis, entre les limitacions del Sistema i el poder de la fantasia creadora. L’humor revela que hi ha sempre una reserva de sentit, que encara ens permet viure i somriure”. Crec que l’Església del nostre temps, necessita homes i dones amb sentit de l’humor, tal i com el tenien el cardenal Tarancon i la mare del nou superior dels jesuïtes i el mateix P. Adolfo. De fet, sant Pau a la carta als Gàlates (5:22) inclou la joia com un dels dons de l’Esperit. I tot i que la joia i l’humor no són ben bé el mateix, sí que l’humor, l’humor fi i sense malícia, sense ferir mai ningú, porta l’empremta d’aquells que tenen la joia del cor. Perquè l’humor fa desaparèixer la crispació i el pessimisme. I a més de ser un bon símptoma de salut, l’humor fa veure la vida i el món amb esperança i amb alegria. Dos elements dels quals avui, la nostra Església està tan i tan necessitada.
Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat