“Pas a la regió que avança en marxa triomfal“. Quan els valencians cridem a ple pulmó aquesta estrofa de l’himne regional valencià ¿ és com dir: deixeu-nos pas que ací estem els que portem innovació, idees i eixides a la crisi i a la decepció en la qual ens sumim? ¿som conscients de la nostra pròpia realitat? ¿ens hem analitzat si estem pecant d’un optimisme malaltís?
El món agrari valencià viu un moment crític. Diríem que necessita ser ingressat en l’UCI perquè el nostre camp lidera l’abandonament de terres de cultiu en tota Espanya i encara que cantem “per a tu la vega envia la riquesa que atresora” no podem enganyar a ningú que estem venent fum, estem mostrant una insensatesa que ratlla l’esperpèntic, perquè volem dir que oferim el que no tenim i tant és així, que obertament estem deixant els camps abandonats. Estem deixant de cultivar aproximadament sis hectàrees de terra cada dia, aconseguint la xifra escandalosa de 164.000 hectàrees, també aproximadament, això és, un 20,9% de tota la superfície agrària.
¿Seguim cantant “brinden fruites daurades els paradisos de les riberes“? I tot això ¿”per a ofrenar noves glòries a Espanya”?
Si darrere d’aquestes dades no hi haguera persones, igual podien quedar en xifres fredes, curioses o lamentables, però no tan dramàtiques. Però el que s’ha dit fins ara ens descobreix un drama massa greu i és l’atur que creix i creix en aquest sector que abans era presentat com a orgull i vanaglòria dels valencians, una terra tan bona que ens oferia tres collites a l’any, de la qual vivien les nostres famílies i ens permetia créixer i progressar.
Els nostres polítics sembla que no estan molt per l’agricultura i siguen més de capital. Obliden allò que hui hauríem de posar en valor i és que a més d´haver sigut el camp el manteniment del nostre progrés, també ha sigut el baluard que ens ha mantingut de manera viva la nostra llengua i la nostra idiosincràsia.
Els nostres polítics, ¿no volen tindre en compte d’on venim?
El món agrícola ens ha donat cultura, sentit del medi ambient i seria encara el seu protector si no estiguérem venuts al millor postor i a polítiques foranes que només cuiden dividends en els seus interessos, encara que per a això es perden oficis, famílies i pobles.
El món agrari ha reivindicat constantment la paraula, l’honor, l’honradesa, sense necessitat de “papers” i sense intermediaris. El sí d’un agricultor “va a missa”, quan l’agricultor dona la seua paraula aquesta no es deixa de complir; però tot això es considera passat de moda. Es treballa constantment a pèrdues, ja que la globalització porta que el que és de casa no siga valorat i les nostres pròpies autoritats estiguen en una altra, sense trepitjar físicament el camp i venuts a Europa des del que Madrid els marca.
Les nostres autoritats estan veient com el sector agrari valencià mor i l´ estan deixant morir no defensant la nostra realitat i alhora, no provocant la necessària conversió agrària abans que vinguen “fons voltors” i es facen amb les nostres terres, que estan sent abandonades, no perquè no són bones, sinó perquè amb les polítiques europees i estatals es treballa a pèrdues.
El nostre món agrícola segueix instal·lat en una forta parcel·lació, la nostra característica és minifundista i segurament caldria reconvertir en grans extensions per a industrialitzar el camp i, amb això, reinvertir els resultats. Però, si els qui són responsables de les polítiques a implementar no se la juguen i es queden cuidant la seua “poltrona”, ens estan abocant a un drama humà, ambiental i cultural.
Dia a dia, en el món agrícola creix el nombre d’aturats, els joves ni es mostren pel camp i cada agricultor que es jubila no té substitut.
Malgrat tot, en el camp continua havent-hi treball, però la realitat és que no es troba personal per a fer-ho, perquè a més s’ha anat perdent l’ofici, falten professionals del camp i crida l’atenció que les nostres autoritats continuen pensant que tots saben treballar en el camp i que són els agricultors els qui no volen contractar.
Per a Madrid som el “llevant feliç” on estan les seues platges, les seues festes i el seu descans i sembla que les nostres autoritats felices confonen el verger per sol i platja.
Els nostres agricultors es caracteritzen per ser complidors de les lleis, malgrat produir a pèrdues i que l’acceptar treballar de manera legal li supose a l’agricultor pagar més i al treballador del camp cobrar menys. Malgrat això, en la seua gran majoria, els nostres agricultors continuen treballant de manera legal i pot comprovar-se per la quantitat d´inspeccions a què són sotmesos. Però és clar que el sistema no funciona i les nostres autoritats segueixen d’esquena a la realitat del camp. El conveni laboral del sector agrícola en la Comunitat Valenciana és el més alt d’Espanya, la qual cosa significa que l’agricultor continua mantenint en valor l’honradesa, però si no els ajudem a traure les collites i continuem defensant les polítiques d’allò que és més barat sense igualtat d’oportunitats en exigències laborals i mediambientals, sense detindre’s a reparar per què el producte exterior pot vendre´s a preus que per a l’agricultor valencià són impossibles per les exigències nacionals, estem, doncs, abocats a una mort anunciada.
L’edat mitjana de la nostra gent del camp està en 62/63 anys i sense entreveure reacció dels més joves per prendre les regnes. Per a molts el camp s’ha convertit en el segon ofici, és a dir, es busquen la vida en altres ocupacions i, per afecte al terrer, s’atén el camp de cap de setmana. Diguem que encara està quedant el cuquet del camp en la gent gran, però convençuts que es manté com un entreteniment, moltes vegades car i sense esperança de beneficis.
Amb aquesta situació podem advertir que el sector agrari valencià porta ficat la pica de mort com no es prenguen mesures dràstiques necessàries, però que sospitem poc probables perquè els interessos corren per altres sectors, sense advertir que, perdent-se l’ofici només queda actuar des de la il·legalitat, tirant mà de jubilats o abandonar i regalar “la riquesa que atresora” al capital sense escrúpols al qual es rendiran les polítiques concedint-los quant demanen.
El nostre medi ambient es ressent i caldrà reparar que es topen de cara les pretensions de cuidar el nostre planeta i descurar el perill que provoca la terra abandonada: risc d’incendis, degradació ambiental, disminució de la qualitat del nostre paisatge i degradació del nostre sòl.
Cada dia és menys reversible aquesta situació i continuarà sonant més buit allò de “paradisos dels riberes“.