UNA COMUNITAT CRISTIANA I UNA PRESÈNCIA PÚBLICA SIGNIFICATIVES PER AL NOSTRE TEMPS
Els membres del Grup de Seglars i Rectors del Dissabte hem atès la crida del papa Francesc a tornar a les fonts de la fe per fer possible una renovació evangèlica de l’Església. Hem reflexionat sobre la seua situació en el món actual i sobre els reptes que, a totes les persones cristianes, ens planteja la crida a fer de l’Església veritable lumen gentium (llum de tots els pobles) i realitat alliberadora. Aquesta reflexió ha estat il·luminada per les exhortacions i homilies i els discursos del papa Francesc, el llibre “No te olvides de los pobres”[1] i la “Carta a Diogneto”.
Ara volem compartir-la amb uns altres grups i col·lectius cristians i també oferir-los algunes pistes de concreció que encoratgen totes les persones cristianes al compromís per la transformació evangèlica de l’Església que amb tanta insistència reclama el papa Francesc (Evangelii Gaudium, capítol 1).
Ateses la “mediocritat espiritual” i la manca de vigor evangèlic que presenten sectors importants del Poble cristià i que generen una gran atonia, una forta acomodació i una resignació paralitzant, cal mostrar la joia de la fe, que ens condueix a il·luminar i a comunicar vida, salut i felicitat (EG, 80-84). Evangelitzar és dur l’alegria de l’Evangeli a la gent que no la coneix. Necessitem, doncs, deixar-nos transformar per la força de l’Esperit Sant perquè ens canvie totalment (EG, 280).
A l’hora d’afrontar els reptes que té plantejats l’Església en l’època actual considerem prioritari abordar la qüestió de si el seu objectiu és ser “molta gent” catòlica i practicant o ser “gent” que done testimoniatge del Regne de Déu perquè siguem cada dia més i millors testimonis de Jesús.
El fet de respondre des de la segona opció significa afirmar que allò important i prioritari, la tasca fonamental de la Comunitat Cristiana, consisteix a fer els signes del Regne enmig del món. Això suposa que l’Església ha de comprometre’s a realitzar els valors del Regne, com ara la pau, la justícia, la compassió, la germanor, la defensa de la dignitat de qualsevol persona i la solidaritat preferent envers les pobres i marginades perquè “tinguen vida i la tinguen en abundància” (Jn 10,10).
Una conversió real de l’Església al Regne és l’únic que ens permetrà superar l’eclesiastit- zació del cristianisme, situar-nos en la perspectiva del Déu de Jesús i realitzar els signes que fan palès el Déu que vol un món més humà i més just per a tothom, sense excepció.
Des d’aquesta perspectiva podrem percebre que l’actual crisi de “l’absència” de Déu en la nostra societat neoliberal no rau principalment en el fenomen de la secularització (assenyalat per alguna gent de manera obsessiva) sinó fonamentalment en l’immens sofriment evitable i en l’escandalosa injustícia del nostre món, que provoca tant de mal. Allò que eclipsa el rostre de Déu no és el fet de no parlar d’Ell sinó aquest gran dolor generat per tanta injustícia i tanta explotació. La solidaritat és una de les maneres més eloqüents i privilegiades d’anomenar Déu, com declara reiteradament el papa Francesc i com evidencien els seus gests de solidaritat.
En definitiva, a l’Església se li demana que prioritze de manera urgent els problemes de la humanitat per damunt dels seus propis. El papa Francesc insisteix contínuament que vol una Església “en eixida” i no auto-referenciada, una Església hospital de campanya enmig de tant de sofriment del món. Jesús mateix ens urgeix a alliberar i a alleujar la fam i el dolor (EG 20,24,49). D’aquesta manera ens endinsarem en el corrent més pregon de la mística bíblica, el qual proclama que Déu mira sempre des dels éssers humans últims, que el seu punt de vista sobre la realitat està centrat en “l’orfe, la vídua i l’estranger” (Dt 10,18) i, per això, que les persones perdudes i excloses d’aquesta societat són les no oblidades per Déu. Aquestes persones han de ser també les no oblidades per les qui seguim Jesús.
Així doncs, si assumim el punt de vista de Déu sobre la realitat ens haurem de plantejar una qüestió important per centrar la nostra tasca i la de cada comunitat cristiana: Quin és el lloc existencial on ha de situar-se la persona cristiana i tota l’Església? El mateix Evangeli ens ofereix la resposta (Jn 19,27): El lloc existencial de l’Església és romandre als peus del Crucificat. Aquest és el seu lloc originant, aquell d’on sorgí. Això significa romandre als peus del dolor i de la gent que pateix la injustícia del món, amb els ulls fixats en el Senyor Crucificat i entestada a desclavar de les seues creus Jesús i les seues germanes i els seus germans crucificats al llarg de la història.
Només des d’aquest lloc existencial podrem recrear i acomplir el desig del Concili Vaticà II: “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els qui pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist. Res no hi ha de veritablement humà que no trobe ressò al seu cor” (GS 1).
Una renovació real de l’Església de Jesús sols serà possible si prioritzem la pràctica de la compassió, que és fruit de la solidaritat, brolla del sentiment d’indignació davant la injustícia que pateix la gent pobra i ens mou, fins i tot, a la transgressió.
Finalment suggerim alguns dels camins que ens cal transitar vers una transformació evangèlica de l’Església i de cadascuna de les comunitats:
► Prioritzar la solidaritat envers els éssers humans pobres, migrants i necessitats (“extra pauperes nula salus”).
► Fomentar un compromís concret i real d’humanització de la societat, en col·laboració amb les persones que lluiten per la justícia, la igualtat, la llibertat, la germanor i un planeta ecològicament net.
► Treballar per un despertar a la fe en Jesucrist i no tant per un despertar religiós.
► Tenir cura de l’experiència espiritual i de trobament amb l’amor gratuït i salvador de Déu i amb el seu pla d’alliberament, que urgeix al compromís pels valors del Regne.
► Encarnar-se en la pròpia realitat, aquella on viu cada comunitat, tot col·laborant en la recerca de solucions als problemes que ha d’afrontar. Aquesta encarnació implica inculturar-se de manera real i efectiva en la cultura del poble amb el qual camina cada comunitat.
► Garantir una organització i una estructuració democràtica de les comunitats cristianes que faça palesa la igualtat real de tots els seus membres i manifeste que som Poble de Déu, tot evitant “ghettos” i entossudiments.
► Recuperar i redefinir el paper de les dones en l’Església i suprimir tota mena de masclisme i discriminació, d’acord amb l’ensenyament bíblic: “Déu els creà a la seua imatge; baró i dona els creà”.
► Potenciar l’obertura, el diàleg, l’acolliment sincer i afable de tothom, la comunió, l’ecume- nisme i la col·laboració interreligiosa.
► Suprimir qualsevol indici de clericalisme, siga en membres ordenats o seglars.
► Reivindicar el paper de servidor del membre “ordenat” i negar el de funcionari i amo. És fonamental que respecte la comunitat a la qual ha de servir, amb la seua història i la seua idiosincràsia. Ella és la que roman.
► Propiciar espais de trobament, convivència, acolliment i suport mutu que afavorisquen l’experiència comunitària i contraresten l’actual indiferència generalitzada.
► Renovar el llenguatge teològic i litúrgic, els signes i els símbols, per talque esdevinguen intel·ligibles a la mentalitat d’avui. En aquest sentit cal unes celebracions de la fe vives, encarnades, participatives i creatives.
Ens comprometem a avançar per aquests camins amb la força de l’Esperit.
València, 19 de gener de 2019
Grup de Seglars i Rectors del Dissabte
[1] De José L. Segovia Bernabé i Luis A. Aranguren Gonzalo. Sal Terrae n. 249. Basauri (Biscaia), 2016. Pàgs.79-82;119-123;136-139;147