EDITORIAL

El COVID 19 ha vingut per a quedar-se i haurem d’anar aprenent a conviure amb ell, cuidant de traure el millor de cadascun de nosaltres per a no mantindre’ns en la quantitat de contradiccions a les quals som sotmesos i induïts.

Són massa els interessos que ens aguaiten, tants que ens precipiten a actuar perdent la serenitat i a actuar sense massa seny. Ho volem tot, però sobretot, que la nostra parcel·la no es veja afectada ni pels contagis ni per les pèrdues. I davant de totes aquestes mogudes interessades, la ciència mèdica ens insisteix en la necessitat d’acceptar restriccions tant en la nostra mobilitat com en les nostres expressions per a evitar contagis.

Certament l’economia, la convivència, el treball, les relacions personals, la fe, la mobilitat, la llibertat d’acció…, són valors necessaris i drets intocables per a totes les persones, però hi ha un bé comú que pot posar límit a tots ells buscant protegir la salut i, per eixe bé, caldrà acceptar restriccions en els nostres drets i valors.

Ara estem patint les conseqüències de la resistència posada en nom d’interessos polítics, econòmics, personals, i també religiosos, que ens condueixen a caure en no poques contradiccions. Per això, abans d’atenir-se a raons partidistes, polítiques, econòmiques o religioses caldrà mirar pel bé comú i, voluntàriament, estar disposats a col·laborar renunciant a aquestos interessos.

Pel que fa a l’Església catòlica a Espanya, s’està volent defensar el dret a obrir els temples i realitzar el culte religiós, s’està apel·lant a la llibertat religiosa i, certament, es té el dret a exigir un tracte legal, digne i d’acord amb les normatives generals vigents; però des de l’Església haurem de dir-nos que més important que el culte és estar ara més disposats a acompanyar i mantenir una presència estimuladora des d’una actitud samaritana que veritablement ens presente, amb tota humilitat, com a seguidors de Jesús de Natzaret, el qual ara, en aquests moments dolorosos, viu al costat dels caiguts, dels desmoralitzats i dels decebuts, essent així eucaristia, en fer-nos aliment i desgastar la nostra vida per aquells que necessiten recer i empar.

Ressona el crit que volem tindre celebracions en els nostres temples i apel·lem al dret, però al temps sabem que hem de continuar dient a la comunitat parroquial que no acudisquen, perquè l’aforament no ho permet, de tal manera que quan la comunitat s’ha presentat, se´ls ha hagut de prohibir l’entrada o s’ha hagut de tancar les portes i, al mateix temps, rebem de part del Sr. Arquebisbe la notificació que la dispensa de no acudir a la missa dominical ja ha acabat i que torna a ser obligació de cada fidel participar presencialment en l’Eucaristia.  En què estem?

Els bisbes valencians de Lleida (Salvador Giménez) i el de Sant Feliu de Llobregat (Agustí Cortés) han mostrat sentit comú, malgrat no estar d’acord amb les incongruències de les autoritats, que s’estan mostrant més aviat tendencioses, en demanar a les comunitats parroquials que no vagen a les celebracions per a poder mantindre l’aforament que la normativa exigeix i col·laborar a evitar perills de contagis.

Faria falta més seny en les nostres autoritats i també menys maniqueisme a l’Església ritualista i de culte.

Ara no toca guerra de poders ni de prevalença d’unes institucions sobre unes altres i sí que és hora de desenvolupar molt d’esperit samarità per a mantenir l’esperança i donar credibilitat i cabuda a la misericòrdia.

En les nostres parròquies dona la sensació que sense culte no som res, sabent que un culte sense vida té més de fetitxisme que de fe. És molt cridaner el paper i el significat que avui les nostres parròquies estan donant al temple com a lloc físic, encara que la teologia neotestamentària ens acredita que la comunitat cristiana no utilitzava la paraula “temple” per a descriure un lloc sinó a persones (Jn. 2,14-22).

El temple, per a la comunitat cristiana, era on se suposa que hi ha presència de Déu, el qual no es refugia en un lloc físic sinó que s´encarna i “posa la tenda entre nosaltres” (Jn. 1,14); per això, a diferència del Temple de Jerusalem i, més a més, dels temples pagans, el culte vàlid no és que hi haja sacrificis i que la borsa sone sinó viure Déu en esperit i veritat.

Quan no eixim del culte ritualista i quan insinuem que els temples tancats no reporten beneficis, no estem essent fidels a l´Evangeli, que sí posa el nou culte en gestos d´encarnació i compromís (Eucaristia i sagraments) que no necessiten de cap lloc físic sinó de persones en relació i en comunió.

De fet, la comunitat cristiana, sols passa a un lloc comú de reunió quan ja no és possible reunir-se en les cases per haver crescut el nombre de membres.

La nova evangelització requereix d’una reconversió eclesial, encara sabent que tota reconversió és dolorosa i arriscada, però en aquests moments necessària si volem salvar el futur de la vida de fe.

Segurament avui Déu no estiga en els temples perquè ací no podem estar tots, però sobretot perquè ací no és on s’està debatent la supervivència de les persones. La vida s’està debatent al carrer i a les diferents llars i és ací on fa falta fer presència de l’Església que consola, ajuda, acompanya i abriga.

Tots sabem que formem part de la cultura del tacte, de l’abraçada, de la transmissió per la calor humana; som la cultura que necessita estimular els sentits per la proximitat per a viure les emocions. A nosaltres ens costa molt viure tots els nostres sentiments a través de la “màquina”, ens és molt freda, no ens entusiasma com la presència física, però això tampoc significa que, per necessitat, no puguem fer l’esforç de sentir-nos presents i ser família i sentir-nos membres d’un mateix cos via digital.

En aquests moments el món laboral, econòmic, industrial, social i fins i tot mèdic i clínic estan en plena reconversió i adaptació a la utilització de la tecnologia digital procurant aprendre i aplicar-la per al benestar i la salut de l’ésser humà, ¿no serà també el moment de demanar que l’Església pose en marxa la seua pròpia reconversió per a adequar el seu llenguatge, la seua manera de vida, les seues expressions sagrades i els seus ritus celebratius procurant adequar-los al temps actual per a deixar-se entendre i respondre a les urgències que avui demanda la nostra societat?

La manera d’expressió d’una societat es renova a molta velocitat mostrant-se molt fluïda i l’Església, que vol parlar a eixa societat, no pot quedar-se estancada en fórmules de Trento i en un ambient social caduc.

Els nostres jóvens no combreguen amb el llenguatge que estem emprant a l’Església per a explicar l’Evangeli, i tanmateix no estan rebutjant Jesús, sinó més aviat les nostres presentacions, que no els responen als seus interrogants.

No entrem en guerres de poder i aprofitem el moment per a reconvertir l’oferta a la demanda que avui es presenta.